Des del 20 de desembre de 1973 al matí, des del precís moment en què el cotxe de Luis Carrero Blanco va saltar pels aires, a cada minut hi ha hagut a Espanya algú fent un acudit sobre el tema. Als bars, als carrers, a la porta d’una escola o a la sala de professors, en un despatx o acompanyant un difunt en un funeral. La combinació del personatge amb les característiques de la mort han creat un terreny abonat per a la sàtira més bàsica o més elaborada. Per entendre’ns, els acudits sobre Carrero Blanco estan massa vistos, gairebé com els de Jesucrist o els de “van un anglès, un francès i un espanyol i...”

Ara bé, per obra i gràcia del sistema judicial i la legislació imposada i interpretada pel PP, els acudits de Carrero Blanco s’han revestit d’un factor nou: per fer-los et poden condemnar a la presó. Li acaba de passar, és prou conegut, a una tuitera, de nom Cassandra, davant de l’estupor de molts (anava a dir “de l’estupor general”, però seria un error, les bestieses més extremes sempre tenen algú que les troba d’allò més raonables). La idea sembla, de fet, un acudit: “la fiquen a la presó per fer una broma de Carrero Blanco”. Ho podria explicar un monologuista i, ben interpretat, ens faria petar de riure. De fet, entre el sector ja ha començat a estendre’s aquest gag:  “ei, això que dic és enaltiment del terrorisme?” El problema és que el que li ha passat a Cassandra és totalment real.

Ben pensat, castigar l’humor no és del tot una novetat. En tot cas, una mena de remake vintage, recuperar una vella tradició. Una tradició universal, fins i tot. Els ofesos per l’humor tenen tendència a reaccionar malament, i quan tenen poder, el resultat ha sigut molt sovint terrible per a l’humorista, sigui aquest professional o amateur. L’humor incomoda, fa sentir ridícul el satiritzat –o el seu entorn- i estimula molt més la venjança, perquè juga en un terreny on no tothom s’hi sent còmode. Algú que fa una broma resulta més difícil de replicar que un fatxenda agressiu que vocifera quatre insults.  

Hi ha humoristes empresonats o perseguits a Marroc, a Síria, a Tailàndia, a Egipte, per acudits que incomodaven el poder. En tots els casos, estem parlant de governs que queden malparats quan es quantifica la salut democràtica. Són governs que, per dir-ho d’alguna manera, no han fet de la llibertat d’expressió una bandera. No sé si és aquest el model en què s’emmiralla el poder espanyol.