Malgrat tot el que està passant a l'Iran i les figures delirants de Donald Trump, la imatge de la setmana pel que fa al nostre país és el ministre Bolaños criticant la instrucció del jutge Peinado. Ras i curt, dient que hi ha lawfare, una intencional i política mala praxi judicial que, en canvi, no li va semblar que existís en el procés pels fets de setembre i octubre de 2017.
Quan el ministre de justícia desacredita públicament l’actuació d’un jutge instructor pel fet d’estar investigant un familiar del president del Govern, el problema jurídic no és la discrepància institucional, que sempre pot existir, ans la ferida que produeix en els fonaments mateixos de l’estat de dret, acceptant que els jutges no actuen sempre sotmesos exclusivament a la llei, d’acord amb el principi d’independència judicial que proclama l’article 117 de la Constitució. Ah, però clar, això sols és així quan li toca a la dona o al germà del president, no quan la instrucció afecta un president autonòmic, i la jutgessa sembla molt interessada a saber si dins del reservat on va dinar un dia fatídic hi havia quelcom més que una taula i unes cadires.
La teoria diu que la instrucció penal té una funció estrictament jurisdiccional: esclarir si existeixen indicis suficients de delicte i determinar, si escau, continuar el procediment amb totes les garanties. Aquesta activitat no pot quedar condicionada per la posició institucional, la proximitat familiar o el cost reputacional que el cas pugui generar al Govern. Precisament, l’estat de dret es posa a prova quan el dret arriba a espais de poder. Si en aquests casos s’exigeix contenció al jutge, però no al ministre, s’està invertint l’ordre constitucional. És a dir, que potser el jutge instructor no fa bé la seva feina, però qui ho ha de dir no és el ministre en matèria, ell menys que ningú.
Un membre del Govern és lliure de defensar, en abstracte, les garanties processals o la presumpció d’innocència. El que resulta jurídicament polèmic és que una part del poder executiu converteixi aquesta defensa en un judici públic contra el jutge instructor, suggerint desviació, parcialitat o ús indegut del procés sense emprar les vies legals previstes. Les resolucions judicials es recorren davant els tribunals; no es desactiven mitjançant pressió política, tot i que molts cops sí que pateixen el que podríem anomenar deslegitimació mediàtica. Quan el govern censura l’exercici de la jurisdicció perquè afecta el seu entorn, projecta la idea que hi ha ciutadans que haurien de gaudir d’una immunitat de context incompatible amb el principi d’igualtat davant la llei. Ja prou problema és que tinguin privilegis i més recursos per enfrontar el pes de la justícia, com perquè, a més, les institucions surtin en la seva defensa.
Hem vist com a la Universitat autònoma es tornava a pintar aquests dies un mural que havia estat cancel·lat per la justícia. Doncs bé, molt pitjor que la desobediència oberta a les decisions judicials és normalitzar que investigar el poder sigui presentat com un abús. Fins i tot si en algun cas així ha estat.