“Mare, ja és avui el dia de la independència?”. El fill petit s’ha llevat excitat, malgrat les angines que ens obliguen a carregar el Dalsy a la motxilla. La Diada del 2012 encara tenia problemes per pronunciar paraules de sis síl·labes i es va passar mitja mani cridant “Catalunya!” (l’altra meitat la va invertir fent una migdiada a collibè, amb l’estelada per llençol). Un any després, el nen ja diu les coses pel seu nom. Això sí: li hem d’explicar que una cosa és reclamar la independència i una altra, proclamar-la.

Els adults també hem après a parlar clar i català, sense eufemismes que valguin. El president es va referir dimarts a una “forma d’estat” i els de les samarretes grogues li hem recordat aquesta tarda quina és la forma d’estat que volem. Al tram 570, i a l’autobús llançadora que ens hi ha portat des del punt de trobada de Caldes de Malavella, només hi ha hagut crits d’independència. Gairebé no s’han sentit altres càntics, a part dels Segadors.

Els ciutadans majors d’edat ja hauríem de saber que una cosa és reclamar la independència a la catalana (amb alegria, en positiu, amb un civisme admirable, donant-nos la mà en senyal de llibertat) i una altra assolir-la. Ho tenim a tocar, sí, d’acord, però abans hem de votar i hem de guanyar. Tenim raons per parar un tren (qui diu un tren, diu una avioneta d’Intereconomía) i les provocacions espanyoles no ens haurien de fer trontollar. No és l’hora de perdre el nord ni cap altre punt cardinal. Potser tampoc podem perdre gaires energies més en reptes logístics descomunals com el d’avui, o arribarem massa estressats a la Catalunya lliure.

A Espanya ho llegiran com voldran però això, senyors, només té una lectura: estem fent via i no hi ha marxa enrere.