Els aplaudiments de la presidenta del Banc Santander a la nova ministra d'Economia, Nadia Calviño, indica el marc macroeconòmic on es mourà el nou govern a Madrid. "En un momento clave para la Unión Europea, tener a @NadiaCalvino como nuestra nueva ministra de Economía es una garantía de que España seguirá aumentando su peso en las instituciones europeas. Enhorabuena Nadia". Van ser les paraules a Twitter d'Ana Botín.

Si mirem l'altra pota dels afers econòmics, hi trobem la nova ministra de Finances, María Jesús Montero. Procedent de la Junta d'Andalusia tindrà al davant una motxilla pesada sobre quin serà el model de finançament autonòmic. En aquests moments es trobarà amb quatre camins incompatibles. Un, la continuïtat de les polítiques Montoro de descapitalització de les Comunitats autònomes i infra- finançament per tal de retornar a donar més pes pressupostari a l'Estat. Aquesta política que ha afectat sobretot a les comunitats amb dèficit fiscal, no ha deixat d'impactar negativament al conjunt d'autonomies. 

Dos, la recuperació general de més finançament per les autonomies – uns 16.000 € segons ha reclamat diverses vegades la mateixa Montero com a consellera andalusa- sense canviar el model híper-redistributiu actual; en tot cas amb algun retoc que afavoreixi el pes demogràfic. Tres, el plantejament que estan fent les autonomies amb dèficit fiscal com València, Balears i Madrid que han quedat a primera línia defensant un model proporcional al PIB. I quatre, les excepcions ja consagrades del País Basc i Navarra que han anat millorant els seus cupo i conveni. I Catalunya que en transició cap a la República reclama una hisenda pròpia, que superi els models basc-navarrès.

Quina Montero esclatarà a Madrid? És possible, ni tan sols encaixar les tres primeres opcions sense que es degollin els barons territorials i els buròcrates dels aparells centrals de l'Estat?

Alguns comentaristes madrilenys, curiosament, titllen la ministra de defensar el jacobinisme fiscal, un finançament autonòmic basat en una fortíssima redistribució interterritorial i l'abolició de qualsevol indici de competència impositiva entre administracions regionals. Li retreuen que la nova ministra d'Hisenda consideri que el nivell de finançament de cada Govern autonòmic no ha de dependre dels impostos que paguen els seus ciutadans (de la "capacitat fiscal" d'aquesta autonomia) sinó de les seves necessitats de serveis públics (de la "suficiència" de la despesa i de l''equitat" entre regions).

Segons Montero, una Administració autonòmica no ha de prestar als seus ciutadans millors serveis públics que una altra, encara que els ciutadans paguin moltíssims més impostos; així mateix, cap autonomia ha de poder abaixar els impostos als seus contribuents mentre hi hagi ciutadans en altres autonomies que siguin "mereixedors" d'una major despesa pública.

Hi ha una arma de doble fil, abonada a Andalusia per la ministra, que és vincular al PIB l'evolució de la despesa en serveis públics essencials. Això d'entrada pot ser progressista però té un greu risc: per molt que una Administració augmentés l'eficiència dins d'un servei públic seguiria rebent un mateix volum mínim de recursos. Perd, per tant, l'incentiu de l'eficiència i augmenta l'incentiu de la despesa màxima.

La temptació de la ministra d'Hisenda en apostar per molta menys autonomia fiscal i per molta més redistribució interterritorial és continuar canalitzant el flux fiscal dels contribuents que resideixen a Catalunya o Balears (i també al País Basc i Navarra, en la mesura que pugui posar la mà al càlcul de la quota) cap a les burocràcies extractives d'Extremadura, Castella-la Manxa i Andalusia.

El panorama es completa sabent que Montero és partidària de no incrementar els ingressos destinats a la dotació de serveis socials mitjançant copagaments ni ampliant la capacitat de les comunitats autònomes per gestionar tributs propis, per no generar desigualtats entre regions riques i pobres.

De tot aquest horitzó arriscat per a la població catalana, només se n'escaparia el possible veto a l'abús que la Comunitat de Madrid ha fet del dumping fiscal, eliminant impostos per atraure inversors. I que un dels retocs del finançament es faci d'acord amb la població. La xocolata del lloro.

Per això, l'amic i honorable conseller Pere Aragonès no té cap altra opció que continuar amb la hisenda pròpia, sense participar en les multilaterals autonòmiques que seran un ball de bastons sense sortida. Només des d'una reconeguda bilateralitat on s'emmarqui una transició pactada cap a l'autodeterminació és possible algun acord per aquesta fase transitòria.