El 2016 Catalunya ha tornat a aconseguir un nou rècord d’exportacions, amb 65.000 milions d’euros i més de 47.000 empreses exporten regularment, representant un 34% de les empreses exportadores de l’Estat, el doble del què ens tocaria per població (pàgina 7 de l’informe anual d’Acció). La crisi ha fet més evident que mai la necessitat de diversificar les vendes fora d’un mercat espanyol massa procliu a les bombolles financeres i amb un atur estructuralment més alt que la mitjana europea. Observant el gràfic des de 1995, podem observar que l’entrada a la UE i a l’euro d’Espanya ha estat una jugada mestra per a l’economia catalana que en 20 anys ha aconseguit minimitzar la quota de mercat de les exportacions a la resta d’Espanya. No sorprèn doncs que les amenaces continues de boicot comercial que rebem des de l’Estatut cada dia tinguin menys efecte entre els catalans.
Evolució de les exportacions per destí
La creació d’empreses industrials va disparada i només al 2016 va arribar fins a les 1598 noves empreses, amb un gran pes (17%) de les empreses metal·lúrgiques, alimentàries (15%) i tèxtils (12%). Dades de gran mèrit tenint en compte que com explicava ahir l’economista Ivan Aguilar en un article imprescindible, Catalunya no és un país per a estalviadors. Casualment el crèdit atorgat a les nostres empreses ha caigut a partir del 27-S. Serà perquè el sector bancari cada dia està més centralitzat a Madrid? En qualsevol cas, l’aposta estratègica del govern Mas (i ara de Puigdemont-Junqueras) d’atraure inversió estrangera està essent un èxit esclatant: des de 2011 Catalunya ha rebut 14.556 milions d’euros provinents de 601 projectes d’inversió que han generat més de 38.000 llocs de treball directes.
Per tot plegat, va ser una gran notícia que la setmana passada s’aprovés el CETA (acord de comerç i inversió UE-Canadà) perquè Catalunya és una dels territoris europeus més preparats per a recollir-ne els fruits. 660 empreses catalanes de tot el territori exporten regularment al Canadà, per un valor anual de 220 milions d’euros. Cal destacar també que des de la posada en marxa de les negociacions del CETA l’any 2011, la inversió canadenca extra a Catalunya ha sumat 106 milions i que el 70% de les empreses canadenques a l’Estat se situen a Catalunya.
Les xifres són similars per a altres estats petits i exportadors de la UE, com Suècia, Dinamarca o Finlàndia, així que no resulta estrany que com explicava Ramon Tremosa, molts eurodiputats socialdemòcrates i sindicats majoritaris nòrdics hi donessin suport. A Catalunya, malauradament el debat no ha estat com allà, i més enllà de la legítima posició de cadascú, vam haver de viure la criminalització infame que va fer En Comú Podem i sectors afins dels polítics catalans que hi van votar a favor. No vull imaginar què haguessin escrit alguns si una campanya similar fos promoguda des del sobiranisme català.
La incòmoda realitat, és que si en alguna cosa estan avui d’acord els antiglobalització de tots els colors (es diguin Trump, Le Pen, Melenchon o Podem) és en el rebuig frontal als tractats de comerç i inversió internacionals com el CETA, el TTIP o el NAFTA. Pot molestar sentir-ho, però la proximitat en matèria econòmica entre l’extrema dreta i l’esquerra radical és un fet comprovable als registres del Parlament Europeu.
A diferència de tots ells, el gruix principal del sobiranisme català ha estat un moviment que celebra els rècords d’exportacions i que entén que trencar rècords d’inversió internacional al nostre país és fonamental per assegurar-ne la prosperitat i el futur polític quan Catalunya esdevingui independent. Per als catalans, les 5.600 multinacionals instal·lades al nostre país són la millor assegurança de futur.
Contra els tòpics de la true left, els països que tenen més multinacionals i més bons registres exportadors (i menys deute), són els qui amb més sobirania poden decidir el seu futur. I és que la sobirania és un referèndum diari, com bé han descobert a Grècia després de 30 anys de clientelisme, centralisme i mala gestió que els han abocat a dependre de la voluntat de tercers per finançar el seu dia a dia.
La setmana passada ens exclamàvem tots plegats de què el govern espanyol invertís 935 milions a Madrid per al “corredor mediterrani”. Avortada per Europa la construcció de la travessia central dels Pirineus que deixava fora els ports catalans i valencians, Rajoy intenta pervertir el corredor mediterrani amb l’esperança de reduir el pes del sector exterior a Catalunya i lligar-la tant com pugui al mercat espanyol. Els assessors de la Moncloa saben millor que ningú que cada augment de les exportacions acosta el nostre país a la independència.