A la taula de diàleg s'hi podrien asseure, de moment, tres propostes pel que fa a la judicialització del procés, de més a menys: l'amnistia, la reforma del Codi Penal, i l'indult.
L'amnistia es presenta des de la part catalana en forma de proposició de llei orgànica a la qual s'hi volen adjuntar signatures ciutadanes en exercici del dret de petició. Formalment, necessitaria una majoria absoluta per ser aprovada al Congrés dels Diputats i simple al Senat. Majoria absoluta de la qual es disposa en aquest moment amb el vot afirmatiu de PSOE, Unides Podem, ERC, PNB, i Bildu.

Materialment, seria la proposta més completa perquè l'amnistia exonera del delicte i extingeix la responsabilitat. És a dir, esborra del món penal aquelles actuacions que podrien ser o són constitutives de delicte. Tal com es formula en la proposició de llei esmentada, abastaria tots els actes d'intencionalitat política, tipificats com a delictes o com a conductes sancionables administrativament, realitzats des de l'1 de gener de 2013 i fins al moment de l'entrada en vigor de la present llei. S'entén per intencionalitat política qualsevol fet vinculat a la preparació, organització, convocatòria, finançament, afavoriment, promoció, execució i celebració tant del Procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya de 9 de novembre de 2014 com del referèndum d'autodeterminació d'1 d'octubre del 2017, així com els actes de protesta a la via pública que, amb la finalitat de defensar aquestes consultes o de criticar l'actuació de les autoritats governatives o jurisdiccionals haguessin estat perseguits penalment o administrativament des de la data de la celebració de l'esmentat referèndum.

L'amnistia comportaria, així, l'extinció de la responsabilitat criminal derivada de les penes imposades o que es puguin imposar amb caràcter principal o accessori, i les responsabilitats civils de qualsevol índole, exigibles davant qualssevol jurisdiccions i derivades dels fets descrits; a més de posar fi a les investigacions i als processos judicials iniciats, així com a les declaracions de rebel·lia processal, processos d'extradició, euroordres o sol·licituds de suplicatori per sotmetre a judici a les persones responsables de les actuacions o omissions relatives als fets amnistiats. L'amnistia, doncs, ho comprendria tot: els penats pel Tribunal Suprem, les causes seguides en diferents jutjats, les que s'han de seguir, i els possibles judicis als exiliats.

A la reforma del Codi Penal, promoguda en un inici per prestigiosos penalistes, sembla que ara s'hi apunta el govern de l'Estat. Com l'amnistia, també necessitaria una majoria absoluta al Congrés dels Diputats i simple del Senat. El problema de constitucionalitat que presenta l'actual regulació del delicte de sedició és la desproporcionalitat de les penes que comporta (entre vuit i quinze anys, en cas que els autors siguin autoritats), i que imposen sacrificis innecessaris al dret de llibertat.

A diferència dels Codis Penals de 1822, 1848-1850, 1878, 1932 (on rebel·lió i sedició eren delictes contra l'ordre públic), 1944 (on rebel·lió i sedició eren delictes contra la seguretat interior de l'Estat), en el Codi Penal de 1995 tots dos delictes se separen: la rebel·lió passa a ser un delicte contra la Constitució, mentre que la sedició ja no és una "rebel·lió en petit" sinó un delicte autònom contra l'ordre públic. No obstant això, encara conserva la sanció corresponent a un delicte contra les institucions bàsiques de l'Estat quan ja no ostenta aquest rang.

La desproporció es comprova, així, quan es comparen les sancions entre els diversos delictes contra l'ordre públic. El delicte de sedició, per exemple, té una pena molt superior a la del delicte d'agressions o ús de la violència contra una autoritat o els seus agents i funcionaris en l'exercici de funcions públiques, castigat com a màxim fins a 4 anys (art. 550 CP); a la resistència i desobediència greu a l'autoritat o als seus agents en l'exercici de les seves funcions, castigada de 3 mesos a 1 any (art. 556 CP); a l'alteració de la pau pública executant actes de violència sobre les persones o sobre les coses, o amenaçant als altres amb dur-los a terme, castigada amb sis mesos a tres anys de presó (557 CP); o a la promoció, constitució, organització, coordinació o direcció d'una organització criminal, castigades amb penes de quatre a vuit anys si aquesta té per finalitat o objecte la comissió de delictes greus, i de tres a sis anys en els altres casos (570 bis CP).

El rigor, doncs, de les penes del delicte de sedició és sens dubte excessiu perquè el bé jurídic protegit per la norma qüestionada –l'ordre públic- és el mateix que el d'altres delictes del títol XXII del Codi Penal, tant o més greus que el de sedició per la seva major repercussió en la "pau pública", però que són castigats amb penes que suposen una tercera part de la que recau per al delicte de sedició. L'art. 545 CP és, en conseqüència, desproporcionat –i, per tant, inconstitucional per vulnerar l'art. 25.1 CE (legalitat penal)- des de la perspectiva de la comparació entre l'entitat del delicte i l'entitat de la pena, en un examen sistemàtic comparatiu amb altres delictes que comparteixen la protecció del mateix bé jurídic. S'imposa, doncs, la seva reforma. I aquesta reforma permetria revisar, com a llei retroactiva favorable, les condemnes dels presos polítics condemnats pel Tribunal Suprem.
Una darrera figura seria la de l'indult, el qual només pot ser concedit pel Rei previ acord del Govern. Ara per ara, no ha estat demanat per cap dels condemnats per sedició sinó per tercers. L'indult és una mesura de gràcia excepcional que permet perdonar la pena. La qual cosa vol dir que no acaba amb els antecedents penals dels reus: continuen sent culpables i el seu delicte no deixa de ser reconegut.

Deixant de banda aquesta darrera figura perquè alguns presos ja han dit que no l'acceptarien, resten dues sòlides propostes sobre la taula de negociació. Ambdues compten amb la majoria suficient per ser aprovades per les Corts Generals. I una no exclou l'altra, ans al contrari; caldria que es formulessin de forma paral·lela i complementària.

No hi ha, doncs, excuses a la taula de diàleg perquè ambdues tirin endavant: les majories per aprovar-les hi són. Cap d'elles és un regal, sinó un gest necessari per part d'un Estat que, recordant a bombo i plateret, que és democràtic, ha negat a part de la seva ciutadania que pugui expressar la seva voluntat sobre el seu futur com a comunitat política. No són concessions gracioses, sinó el primer graó per acceptar que en aquesta taula de diàleg s'hi asseuen dos subjectes polítics diferents i amb igualtat de condicions, i que estan condemnats a no aixecar-s'hi fins que no es pacti com i quan es farà el referèndum a Catalunya. Tanmateix, el primer pas i condicionant dels de després, és que aquells que maldaren per fer possible la democràcia i que ara estan a presó, puguin seguir essent ciutadans amb tots els seus drets per tal d'asseure's ells mateixos en aquesta taula de diàleg.