Ni Pares Noels, ni tions. Diguin el que diguin, no hi ha res comparable a la màgia i la il·lusió dels Reis. Que sí, que ja té nassos que ses majestats arribin, justament, en l’últim alè de les festes. I que al cap de 24-48 hores hàgim d’estar tornant a la rutina. Però és que no és aquest martiri més català que una digestió postcalçotada? Què hi pot haver més propi d’un poble que cada 11 de setembre commemora una capitulació (monàrquica, per a més inri), que liquidar la marató nadalenca amb el colofó reial i que, sense solució de continuïtat, immediatament estiguem tornant a la feina amb el cap ben alt i les ganes per barret? Fet el preàmbul, vinc a compartir-vos que a ses alteses Melcior, Gaspar i Baltasar, els he demanat, enguany, una bona dosi de sentit comú. Per a mi, és clar, però per damunt de tot, per a tothom.
En l’esfera més íntima, sentit comú per seguir en aquesta boja aventura que és la maternitat. Per no caure en la frustració permanent que pot suposar reconèixer que una cosa és la teoria i que molt lluny, a anys llum, hi ha la pràctica. Que per més que els experts, els corrents i fins i tot potser la lògica diuen que cal fugir de l’educació per càstig i per amenaça, sovint és inevitable recorre-hi. I que no passa res. Sempre, això sí, que sigui amb sentit comú.
Un sentit comú que desitjaria encomanar al cercle de familiars més propers. Perquè entenguin que si els demanem un sol regal per casa, no és per molestar. És perquè híper regant, estan alimentant la bèstia. Perquè sí, adoro les festes de Nadal, però no em considero cap Grinch per declarar públicament que cada vegada se’m fa més bola el consumisme pornogràfic que representa. Cadascú seguirà fent el que cregui, més si és a casa seva, clar, però aprofitar la ressaca nadalenca per fer balanç i repensar-s’ho, no està de més. I és que per més naïf que soni, el millor regal és passar temps compartit amb els nostres estimats, i no perdre’l estressats buscant regals que, tot sovint, acabaran canviant-se o oblidats en un armari.
Posats a receptar sentit comú a dojo, que n’hi hagi també a l’òrbita política. Sentit comú per tractar-nos a tots plegats com els adults que som. Els adults que ja sabem qui són i d’on venen els pares. I que no ens empassem ja ni promeses ni tampoc amenaces que sonen més a fum fum fum que a veritat.
I tots aquests adults que som els ciutadans, sentit comú per no anar per la vida cagant-nos en tot i perquè sí. Per comptar fins a deu -o fins a tres, ni que sigui- i abans de començar a vomitar renecs i menyspreus, posar-nos per uns instants a la pell de l’altre. I si no, ja ho sabeu, que us bombin a tots.
En l’esfera més íntima, sentit comú per seguir en aquesta boja aventura que és la maternitat. Per no caure en la frustració permanent que pot suposar reconèixer que una cosa és la teoria i que molt lluny, a anys llum, hi ha la pràctica. Que per més que els experts, els corrents i fins i tot potser la lògica diuen que cal fugir de l’educació per càstig i per amenaça, sovint és inevitable recorre-hi. I que no passa res. Sempre, això sí, que sigui amb sentit comú.
Un sentit comú que desitjaria encomanar al cercle de familiars més propers. Perquè entenguin que si els demanem un sol regal per casa, no és per molestar. És perquè híper regant, estan alimentant la bèstia. Perquè sí, adoro les festes de Nadal, però no em considero cap Grinch per declarar públicament que cada vegada se’m fa més bola el consumisme pornogràfic que representa. Cadascú seguirà fent el que cregui, més si és a casa seva, clar, però aprofitar la ressaca nadalenca per fer balanç i repensar-s’ho, no està de més. I és que per més naïf que soni, el millor regal és passar temps compartit amb els nostres estimats, i no perdre’l estressats buscant regals que, tot sovint, acabaran canviant-se o oblidats en un armari.
Posats a receptar sentit comú a dojo, que n’hi hagi també a l’òrbita política. Sentit comú per tractar-nos a tots plegats com els adults que som. Els adults que ja sabem qui són i d’on venen els pares. I que no ens empassem ja ni promeses ni tampoc amenaces que sonen més a fum fum fum que a veritat.
I tots aquests adults que som els ciutadans, sentit comú per no anar per la vida cagant-nos en tot i perquè sí. Per comptar fins a deu -o fins a tres, ni que sigui- i abans de començar a vomitar renecs i menyspreus, posar-nos per uns instants a la pell de l’altre. I si no, ja ho sabeu, que us bombin a tots.