Quan estàvem començant a patir la pandèmia ja hi havia qui avisava que calia preparar-se també per les noves crisis que arribarien. En alguns casos, podien ser fins i tot més greus que la pandèmia. La sequera arriba com una d’aquestes crisis, sense saber encara la seva dimensió, la seva gravetat, la seva durada... Després de tot el que vam viure durant la pandèmia hi ha aprenentatges que ara hauríem de saber aprofitar.
Previsió davant de la incertesa. El desconeixement que teníem del nou coronavirus va poder argumentar-se per explicar la lentitud o el desencert en la reacció davant de les notícies que començaven a arribar des de la Xina i després ja des d’Itàlia. Com a societat, vam trigar a reaccionar. Vam fallar la previsió en un primer moment i ho vam haver d’aprendre. Un dels aprenentatges hauria de ser que, amb desconeixement o sense, cal actuar amb més previsió davant de la incertesa. Davant de la incertesa, no podem actuar pensant que l’escenari pot ser el millor dels possibles. Encara semblem actuar pensant que en un moment o altra plourà, però fa més de tres anys que plou menys del que era habitual. El passat no ens diu que passarà en el futur. No sabem quan arribarà la pluja que ens falta ni si arribarà. Cal actuar amb previsió a partir del que sabem i del que desconeixem.
Fer cas del coneixement. Tot i la incertesa que podem tenir, també tenim certeses i les hem d’utilitzar. Durant la pandèmia no en vam tenir prou en evitar els contactes i utilitzar proteccions. Sabíem que després de cada onada en venia una altra, que podia ser fins i tot pitjor a partir de noves variants, si no aconseguíem arribar a desenvolupar vacunes que ens ajudessin a frenar la malaltia. Des de fa anys sabem que el canvi climàtic que estem vivint per efecte de les emissions dels combustibles fòssils està provocant l’escalfament global. No ens podem plantejar fer front a la sequera sense actuar decididament per frenar el canvi climàtic. Hem de buscar ser més eficients en la generació d’aigua i en la seva gestió i, a la vegada, cal reduir i frenar les emissions. No ens podem limitar a actuar en les conseqüències de la sequera (la falta d’aigua) sense plantejar-nos què necessitem fer per reduir l’escalfament que la causa.
Aplanar la corba. Durant la pandèmia vam aprendre que la clau en cada una de les onades era aplanar la corba de la transmissió. Aplanar la corba era el primer pas per després fer-la baixar. Ara ens toca fer el mateix amb les emissions de gasos responsables de l’efecte hivernacle. Cal actuar pensant sempre quin impacte generem pel que fa a emissions. Si no aturem les emissions, l’escalfament no deixarà de pujar. El nostre món continuarà canviant i la vida cada cop serà més difícil. Cal poder aconseguir aigua i gestionar-la de la manera més eficient possible d’acord amb els objectius que es plantegin, però sempre hem de tenir molt present la corba de les emissions. Hem d’aplanar i reduir l’ús de combustibles fòssils, com poden ser el petroli, el gas o el carbó, així aplanarem i reduirem la corba.
Identificar allò essencial. Els governs, els poders legislatius, i el conjunt de la societat, durant la pandèmia va haver d’actuar ràpidament per decidir què havia de continuar movent-se quan tot s’aturava. Calia decidir també què era allò que no podia col·lapsar. Vam fer lleis, normes, recomanacions... Ens vam quedar a casa, vulnerant drets fonamentals, per un bé que es va considerar superior: que el sistema sanitari no col·lapses, que la vida continués. Com podíem fer front a una pandèmia sense un sistema de salut que funcionés, sense alimentació, sense neteja... Calia decidir quines feines eren imprescindibles, quins sectors no podien deixar de funcionar... En massa casos, vam veure que allò que consideràvem essencial per a la vida no era allò que el mercat valorava i retribuïa d’acord amb la seva condició d’essencial. Avui necessitem continuar donant importància a allò essencial i saber que en un moment d’escassetat hídrica cal prioritzar. En un moment de resposta al canvi climàtic i reducció d’emissions caldrà decidir de quines emissions hem de prescindir. L’aigua és vida i és imprescindible per a la vida. La vida no pot quedar sotmesa al negoci, de la mateixa manera que sense salut no hi pot haver economia justa. Ho vam aprendre? Ho aprendrem ara?
Evitar el partidisme. Amb motiu de la pandèmia es van publicar alguns estudis, en els quals seria convenient aprofundir, que apuntaven a la diferent resposta aconseguida dependent del grau d’enfrontament a cada societat. Les ciències socials venien a explicar-nos allò que ja veiem i intuíem. A les societats en les quals hi ha un enfrontament partidista s’acostuma a aprofitar tota oportunitat, tota crisi, per actuar en favor dels interessos d’algunes de les parts i això perjudica la resposta a la crisi que s’està vivint. Evitar el partidisme no significa evitar les crítiques o fins i tot el conflicte, evitar el partidisme implica actuar amb voluntat constructiva més enllà dels suposats interessos de cada part. Tot just està començant la crisi de la sequera i ja es veuen les primeres pràctiques partidistes. Actuarem més enllà dels interessos de part? Podrem treballar conjuntament des de les nostres diferències?
No hi ha sortides individuals. Un altre dels aprenentatges que vam poder desenvolupar durant la pandèmia és que cap persona estaria forà de perill si no podíem donar una resposta col·lectiva a la crisi. En el cas de la sequera ens passarà el mateix. Podem no fer cas de les limitacions necessàries, podem pensar que nosaltres som persones més espavilades i fer allò que no és convenient, però la sequera no desapareixerà. Els comportaments contraris potser algú els considerarà positius a curt, però no contribuiran a una solució que a la llarga només podrà ser col·lectiva: el canvi climàtic i la situació d’emergència climàtica no permet sortides fora del clima que compartim.
Respostes col·lectives pensant en el benestar. Les respostes per fer front a la pandèmia van mostrar la necessitat de l’acció col·lectiva des de la societat civil i des de l’administració. Lluny de les dècades de projectes impulsats per diferents sectors des de la individualització i la privatització, ara era imprescindible una altre tipus d’actuació. Com hauríem respost a sense polítiques públiques i accions populars de suport i acompanyament? La pregunta potser hauria de ser si van ser suficients. Ara la situació serà semblant. Qui acompanyarà l’absència d’aigua i els seus efectes? Com ho farem? Quines polítiques públiques permetran donar resposta als sectors socials més afectats?
Amb en João França portem treballant des del confinament en un projecte dedicat a recollir i analitzar les memòries que ha generat i genera la pandèmia. Ha sigut interessant, trist i preocupant, identificar com a mesura que s’apropava el final del període més dur i perillós el desinterès per pensar i tractar tot allò relacionat amb la pandèmia ha anat a més. Voler parlar de la pandèmia quan ja semblava que n’estàvem sortint gairebé era vist com una voluntat de destorbar o avorrir. Si no hem volgut treure aprenentatges abans, potser ara entendrem que és imprescindible. Potser d’una manera semblant, ens interessarà pensar aquests aprenentatges si la cosa s’agreuja i fins que pensem que ja es pot donar per resolta. Des de fa mesos hi ha qui ens van dient que acabarà plovent i això ho resoldrà... Després de més de 3 anys de pluges inferiors a les habituals, podem continuar invocant en la pluja que vindrà. Tant de bo això passi i sigui aviat. I que quan plogui sàpiga ploure, però cal fer unes quantes coses més. Aprendrem de la pandèmia i de tot allò que ja sabem?
Previsió davant de la incertesa. El desconeixement que teníem del nou coronavirus va poder argumentar-se per explicar la lentitud o el desencert en la reacció davant de les notícies que començaven a arribar des de la Xina i després ja des d’Itàlia. Com a societat, vam trigar a reaccionar. Vam fallar la previsió en un primer moment i ho vam haver d’aprendre. Un dels aprenentatges hauria de ser que, amb desconeixement o sense, cal actuar amb més previsió davant de la incertesa. Davant de la incertesa, no podem actuar pensant que l’escenari pot ser el millor dels possibles. Encara semblem actuar pensant que en un moment o altra plourà, però fa més de tres anys que plou menys del que era habitual. El passat no ens diu que passarà en el futur. No sabem quan arribarà la pluja que ens falta ni si arribarà. Cal actuar amb previsió a partir del que sabem i del que desconeixem.
Fer cas del coneixement. Tot i la incertesa que podem tenir, també tenim certeses i les hem d’utilitzar. Durant la pandèmia no en vam tenir prou en evitar els contactes i utilitzar proteccions. Sabíem que després de cada onada en venia una altra, que podia ser fins i tot pitjor a partir de noves variants, si no aconseguíem arribar a desenvolupar vacunes que ens ajudessin a frenar la malaltia. Des de fa anys sabem que el canvi climàtic que estem vivint per efecte de les emissions dels combustibles fòssils està provocant l’escalfament global. No ens podem plantejar fer front a la sequera sense actuar decididament per frenar el canvi climàtic. Hem de buscar ser més eficients en la generació d’aigua i en la seva gestió i, a la vegada, cal reduir i frenar les emissions. No ens podem limitar a actuar en les conseqüències de la sequera (la falta d’aigua) sense plantejar-nos què necessitem fer per reduir l’escalfament que la causa.
Aplanar la corba. Durant la pandèmia vam aprendre que la clau en cada una de les onades era aplanar la corba de la transmissió. Aplanar la corba era el primer pas per després fer-la baixar. Ara ens toca fer el mateix amb les emissions de gasos responsables de l’efecte hivernacle. Cal actuar pensant sempre quin impacte generem pel que fa a emissions. Si no aturem les emissions, l’escalfament no deixarà de pujar. El nostre món continuarà canviant i la vida cada cop serà més difícil. Cal poder aconseguir aigua i gestionar-la de la manera més eficient possible d’acord amb els objectius que es plantegin, però sempre hem de tenir molt present la corba de les emissions. Hem d’aplanar i reduir l’ús de combustibles fòssils, com poden ser el petroli, el gas o el carbó, així aplanarem i reduirem la corba.
Identificar allò essencial. Els governs, els poders legislatius, i el conjunt de la societat, durant la pandèmia va haver d’actuar ràpidament per decidir què havia de continuar movent-se quan tot s’aturava. Calia decidir també què era allò que no podia col·lapsar. Vam fer lleis, normes, recomanacions... Ens vam quedar a casa, vulnerant drets fonamentals, per un bé que es va considerar superior: que el sistema sanitari no col·lapses, que la vida continués. Com podíem fer front a una pandèmia sense un sistema de salut que funcionés, sense alimentació, sense neteja... Calia decidir quines feines eren imprescindibles, quins sectors no podien deixar de funcionar... En massa casos, vam veure que allò que consideràvem essencial per a la vida no era allò que el mercat valorava i retribuïa d’acord amb la seva condició d’essencial. Avui necessitem continuar donant importància a allò essencial i saber que en un moment d’escassetat hídrica cal prioritzar. En un moment de resposta al canvi climàtic i reducció d’emissions caldrà decidir de quines emissions hem de prescindir. L’aigua és vida i és imprescindible per a la vida. La vida no pot quedar sotmesa al negoci, de la mateixa manera que sense salut no hi pot haver economia justa. Ho vam aprendre? Ho aprendrem ara?
Evitar el partidisme. Amb motiu de la pandèmia es van publicar alguns estudis, en els quals seria convenient aprofundir, que apuntaven a la diferent resposta aconseguida dependent del grau d’enfrontament a cada societat. Les ciències socials venien a explicar-nos allò que ja veiem i intuíem. A les societats en les quals hi ha un enfrontament partidista s’acostuma a aprofitar tota oportunitat, tota crisi, per actuar en favor dels interessos d’algunes de les parts i això perjudica la resposta a la crisi que s’està vivint. Evitar el partidisme no significa evitar les crítiques o fins i tot el conflicte, evitar el partidisme implica actuar amb voluntat constructiva més enllà dels suposats interessos de cada part. Tot just està començant la crisi de la sequera i ja es veuen les primeres pràctiques partidistes. Actuarem més enllà dels interessos de part? Podrem treballar conjuntament des de les nostres diferències?
No hi ha sortides individuals. Un altre dels aprenentatges que vam poder desenvolupar durant la pandèmia és que cap persona estaria forà de perill si no podíem donar una resposta col·lectiva a la crisi. En el cas de la sequera ens passarà el mateix. Podem no fer cas de les limitacions necessàries, podem pensar que nosaltres som persones més espavilades i fer allò que no és convenient, però la sequera no desapareixerà. Els comportaments contraris potser algú els considerarà positius a curt, però no contribuiran a una solució que a la llarga només podrà ser col·lectiva: el canvi climàtic i la situació d’emergència climàtica no permet sortides fora del clima que compartim.
Respostes col·lectives pensant en el benestar. Les respostes per fer front a la pandèmia van mostrar la necessitat de l’acció col·lectiva des de la societat civil i des de l’administració. Lluny de les dècades de projectes impulsats per diferents sectors des de la individualització i la privatització, ara era imprescindible una altre tipus d’actuació. Com hauríem respost a sense polítiques públiques i accions populars de suport i acompanyament? La pregunta potser hauria de ser si van ser suficients. Ara la situació serà semblant. Qui acompanyarà l’absència d’aigua i els seus efectes? Com ho farem? Quines polítiques públiques permetran donar resposta als sectors socials més afectats?
Amb en João França portem treballant des del confinament en un projecte dedicat a recollir i analitzar les memòries que ha generat i genera la pandèmia. Ha sigut interessant, trist i preocupant, identificar com a mesura que s’apropava el final del període més dur i perillós el desinterès per pensar i tractar tot allò relacionat amb la pandèmia ha anat a més. Voler parlar de la pandèmia quan ja semblava que n’estàvem sortint gairebé era vist com una voluntat de destorbar o avorrir. Si no hem volgut treure aprenentatges abans, potser ara entendrem que és imprescindible. Potser d’una manera semblant, ens interessarà pensar aquests aprenentatges si la cosa s’agreuja i fins que pensem que ja es pot donar per resolta. Des de fa mesos hi ha qui ens van dient que acabarà plovent i això ho resoldrà... Després de més de 3 anys de pluges inferiors a les habituals, podem continuar invocant en la pluja que vindrà. Tant de bo això passi i sigui aviat. I que quan plogui sàpiga ploure, però cal fer unes quantes coses més. Aprendrem de la pandèmia i de tot allò que ja sabem?