Què importa més a la majoria de la gent, la pederàstia a l'església, l'amnistia, la cançó que porta l'Estat a Eurovisió o la sequera? Sens dubte amb la Zorra es distreuen, la morbositat sobre la pederàstia és fins i tot més gran que la que produeixen les natges a l'aire de dos barbuts maquillats i la llei d'amnistia s'ha convertit en l'objecte necessari de la confrontació entre qui presideix el govern i qui voldria fer-ho. Totes elles, més o menys frívoles, interessen o afecten concrets col·lectius, sí, però la sequera pot fer que a Catalunya es visquin de manera generalitzada situacions econòmiques semblants a les de la pandèmia. És aquesta una d'aquelles coses de què es diu que afecten el dia a dia de la gent, per les quals tots els partits diuen que estan preocupats, per després ocupar-se de les altres.
Sembla mentida que el planeta blau, on la superfície és majoritàriament aigua, de la qual un 2% és sempre dolça, tingui problemes d'abastiment en aquest element essencial per a la vida. Diuen els experts que s'han modificat de tal manera els corrents marins que és molt difícil que la pluja caigui on cal i com cal. Aquell “no sap ploure” s'estén ara per bona part del país, sobretot a la part més poblada, i mentre diluvia aferrissadament en altres llocs, la sequera s'acarnissa mentre l'home del temps intenta animar l'audiència dient cada dia que potser demà serà diferent. En tot cas i malgrat algunes inversions ja fetes, com és possible que novament la situació ens arribi sense haver fet tots els deures? Si Israel s'ho hagués estat pensant com nosaltres, potser a hores d'ara ja no parlaríem de la guerra a Gaza, perquè una fórmula més dràstica que totes les negociacions hauria acabat la resposta a Hamàs.
Tot el que pensem i diem sobre la sequera ens recorda que la paraula rival té a veure amb la baralla entre habitants a banda i banda del riu. La que recentment s'anomena “solidaritat hídrica” es produirà només mentre la necessitat no estrenyi, de la mateixa manera que la crítica a la caça s'acaba quan es recorda el seu paper de control cinegètic de plagues com la de conills que estan arrasant grans extensions de conreu al Segrià. Aquesta sequera, que ens sembla sense fi tot i que moltes altres vegades a la història s'han produït situacions encara pitjors, farà més incòmodes les vides dels habitants de la ciutat i del camp, però és sobre aquest últim i en concret sobre aquells que s’hi dediquen sobre qui de manera més dolorosa està generant perjudicis. És per aquesta, entre moltes altres raons, que els pagesos han sortit a les carreteres a entorpir el trànsit per recordar-nos com n'és d'important a les nostres vides.
És cert que estructuralment no tenim instruments per resoldre el problema que a ells els acuita i a nosaltres, de retruc, ens afecta. La competència globalitzada pel mercat agrícola amb regles de joc diferents dins de la Unió Europea (UE) i fora, fa difícil triar un producte europeu front aquells, de preu més baix, sobre els quals no pesa restricció en l'ús de pesticides o de condicions laborals miserables, més que les d'aquí. Si s'hi afegeix la posició dominant que alguns comercialitzadors de productes agrícoles tenen per obligar els pagesos a vendre a preus irrisoris i a més la UE exigeix una digitalització del camp que en molts casos és pràctica o materialment impossible per la manca de connexió al ciberespai o per l’excés de burocràcia, difícil és que els que es dediquen a una tasca que continua sent dura malgrat la incorporació de noves tecnologies a la seva realització, trobi el relleu a les noves generacions.
El camp buidat fa créixer de manera perillosíssima les masses boscoses que, amb la sequera sempre present, són el millor combustible per a incendis devastadors que en condicions anticiclòniques poden fer l'aire irreversiblement irrespirable. Ens va la vida, i no només la comoditat de tenir el plat ben proveït, en posar més de la nostra part per construir una estratègia de rescat a llarg termini. Mentrestant, continuem resant a la Moreneta.
Sembla mentida que el planeta blau, on la superfície és majoritàriament aigua, de la qual un 2% és sempre dolça, tingui problemes d'abastiment en aquest element essencial per a la vida. Diuen els experts que s'han modificat de tal manera els corrents marins que és molt difícil que la pluja caigui on cal i com cal. Aquell “no sap ploure” s'estén ara per bona part del país, sobretot a la part més poblada, i mentre diluvia aferrissadament en altres llocs, la sequera s'acarnissa mentre l'home del temps intenta animar l'audiència dient cada dia que potser demà serà diferent. En tot cas i malgrat algunes inversions ja fetes, com és possible que novament la situació ens arribi sense haver fet tots els deures? Si Israel s'ho hagués estat pensant com nosaltres, potser a hores d'ara ja no parlaríem de la guerra a Gaza, perquè una fórmula més dràstica que totes les negociacions hauria acabat la resposta a Hamàs.
Tot el que pensem i diem sobre la sequera ens recorda que la paraula rival té a veure amb la baralla entre habitants a banda i banda del riu. La que recentment s'anomena “solidaritat hídrica” es produirà només mentre la necessitat no estrenyi, de la mateixa manera que la crítica a la caça s'acaba quan es recorda el seu paper de control cinegètic de plagues com la de conills que estan arrasant grans extensions de conreu al Segrià. Aquesta sequera, que ens sembla sense fi tot i que moltes altres vegades a la història s'han produït situacions encara pitjors, farà més incòmodes les vides dels habitants de la ciutat i del camp, però és sobre aquest últim i en concret sobre aquells que s’hi dediquen sobre qui de manera més dolorosa està generant perjudicis. És per aquesta, entre moltes altres raons, que els pagesos han sortit a les carreteres a entorpir el trànsit per recordar-nos com n'és d'important a les nostres vides.
És cert que estructuralment no tenim instruments per resoldre el problema que a ells els acuita i a nosaltres, de retruc, ens afecta. La competència globalitzada pel mercat agrícola amb regles de joc diferents dins de la Unió Europea (UE) i fora, fa difícil triar un producte europeu front aquells, de preu més baix, sobre els quals no pesa restricció en l'ús de pesticides o de condicions laborals miserables, més que les d'aquí. Si s'hi afegeix la posició dominant que alguns comercialitzadors de productes agrícoles tenen per obligar els pagesos a vendre a preus irrisoris i a més la UE exigeix una digitalització del camp que en molts casos és pràctica o materialment impossible per la manca de connexió al ciberespai o per l’excés de burocràcia, difícil és que els que es dediquen a una tasca que continua sent dura malgrat la incorporació de noves tecnologies a la seva realització, trobi el relleu a les noves generacions.
El camp buidat fa créixer de manera perillosíssima les masses boscoses que, amb la sequera sempre present, són el millor combustible per a incendis devastadors que en condicions anticiclòniques poden fer l'aire irreversiblement irrespirable. Ens va la vida, i no només la comoditat de tenir el plat ben proveït, en posar més de la nostra part per construir una estratègia de rescat a llarg termini. Mentrestant, continuem resant a la Moreneta.