Més d’un milió dos-cents mil immigrants van arribar al Regne Unit l’any 2022. Una xifra d’immigració neta de sis-cents mil nous habitants per una població total de seixanta-tres milions. El final de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna han generat un creixement de migrants cap a Europa Occidental que es deixa sentir arreu del continent. Alemanya va guanyar més d’un milió d’habitants per aquesta via l’any passat i l’Estat va rebre en el mateix període gairebé mig milió d’immigrants nets. Un fenomen europeu.
 
La immigració és alta arreu d’Europa, però la xifra britànica és especialment interessant perquè fa evident que l’arribada d’immigrants és una realitat implacable. Si els anglesos van votar majoritàriament a favor del Brexit (recordem que els escocesos no ho van fer) va ser en bona part per la promesa que fora de la Unió Europea el Regne Unit podria controlar millor les seves fronteres. El Brexiteers prometien frenar una immigració que molts ciutadans consideraven excessiva. La realitat ha demostrat que tampoc en això el Brexit era una eina útil. Ni una illa amb voluntat de tancar fronteres aconsegueix reduir significativament l’arribada d’immigrants.

Quan la Catalunya dels anys noranta deia “Som sis milions” el món tenia sis mil milions d’habitants. Ara que el món acaba de passar la ratlla dels vuit mil milions Catalunya està a punt d’arribar als vuit milions. El paral·lel és alguna cosa més que una casualitat, és el resum d’una tendència. El món continuarà guanyant habitants durant algunes dècades tot i que les xifres de natalitat s’enfonsen a tot arreu amb l’Àfrica com a única excepció significativa. Les projeccions indiquen que la població global podria arribar als deu mil milions de persones l’any 2080 per començar a encongir-se poc després.
 
Serem deu milions? Hi haurà dos milions més de catalans d’origen immigrat d’aquí quaranta o cinquanta anys? Les preguntes sobre el futur no tenen resposta, però sembla clar que la immigració continuarà arribant i que els propers deu o vint anys Catalunya seguirà guanyant habitants provinents d’arreu del món. El Brexit és la confirmació que qualsevol expectativa de tancar fronteres serà inútil i inoperant. Les polítiques d’immigració i determinats models econòmics poden modular l’arribada d’immigració, l’exemple basc certifica, però no l’aturaran.
 
La immigració té avantatges, és clar, dinamisme social, energia econòmica i estímul innovador per una societat envellida que necessita joventut. La immigració té avantatges, sí, però per a un petit país amb una llengua minoritzada i una cultura ranquejant, també genera riscos i amenaces. Avui només una tercera part dels catalans tenen el català com a llengua materna i les estratègies lingüístiques, culturals, socials i polítiques que van funcionar bé fins als anys noranta han perdut bona part de la inèrcia integradora. Si Catalunya vol continuar sent un projecte nacional amb un rol viu de la llengua i la cultura del país necessitarà noves polítiques i un enorme compromís col·lectiu.
 
La immersió, l’ascens social, el prestigi de la catalanitat i el desplegament de l’autogovern van servir per generar una tendència positiva d’integració durant dues dècades, però tots quatre motors han perdut empenta des del canvi de segle. L’escola s’ennuega, la classe mitjana es precaritza, la catalanitat ha perdut prestigi i l’autogovern ha entrat en recessió. El doble fracàs de l'Estatut i el procés certifiquen que cap drecera política donarà solucions fàcils a un repte complexíssim. Caldrà més escola, més prosperitat, més catalanitat i més sobirania, però caldrà, sobretot, més compromís ciutadà amb un país que en els pròxims trenta anys s’hi juga el ser, literalment.