Cada vegada que un dels meus grans referents de la cultura s’acomiada de la vida pública necessito uns dies per assimilar-ho. Com si encara fos adolescent, m’amaro amb alguna cosa destacable de la seva obra i volgudament nostàlgica repasso una vegada i una altra la seva obra passada, això sí, pel sedàs de les meves preferències.
 
He rellegit “Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d’un país” que Joan Manel Escrihuela, David Ferrer i Fermí Puig van publicar a l’editorial Viena Edicions l’any 2012, on circumscriuen el fenomen d’un grup de cantants amb el projecte de fer cançons actuals en català per al seu temps i la seva generació al període 1961-1968. Tot i la curta durada d’una acció conjunta de setze artistes, Joan Manuel Serrat n’era el número tretze, van fer possible que a partir d’aquell instant existissin unes cançons que podíem considerar actuals i pròpies.
 
Les seves cançons van despertar una estranya sensibilitat, doncs podíem repetir les seves estrofes sense haver-nos de remuntar a cançons antigues i van despertar i acompanyar un compromís social i polític. No va ser un moviment lineal, hi havia meandres, afluents i distributaris, però aquell fenomen cultural va marcar un determinat camí en la recuperació de la cançó catalana.
 
Com tots els moviments culturals va beure de referents, alguns francesos d’altres americans. A l’Espanya d’aquell temps va inundar de creativitat i popularitat un fet prohibit i molt anhelat, cantar en català. L’any 1961 jo era una nena petita, però el meu entorn va adoptar aquells setze creadors (i d’altres que no foren “jutges”, com el gran Raimon) com si fossin part de la família i ens acompanyaven amb les limitacions tecnològiques, econòmiques i polítiques de l’època.
 
Del 1969 en endavant, ja no era un moviment, els setze jutges van passar a ser un nucli fundacional i els cantants que s’anaven incorporant una benedicció històrica, però amb vida i propòsits personals, doncs no tindria sentit que tots haguessin seguit idèntiques carreres creatives o haguessin buscat idèntics poetes de referència. El suport popular rebut era la seva principal garantia de continuïtat d’algun d’aquells valents que van consolidar-se com artistes, sense que això els estalvies censura, ordres de captura, desterraments i dissolucions a cops d’alguns dels seus concerts.
 
Era per això que van convertir-se en còmplices i refugi, doncs ajudaven a recollir fons per al cost social de les vagues, llavors il·legals, i amorosien el dolor i la soledat de les lluites clandestines. La lluita, com anomenàvem l’activitat política antifranquista, era solitària, quan sorties de les comissaries no podies reunir-te amb els amics sense posar-los en perill, quan et refeies de les lesions havies de mentir sobre les causes. Les seves cançons era una companyia revitalitzant.
 
L’altre material serratià que he tret dels racons de casa on guardo les coses que estimo és una col·lecció produïda per Ariola, Sony&BMG i Taller 83 de l’any 2002 que va distribuir-se, opcionalment, per al diari, llavors, del grup Zeta. Una selecció dels àlbums més destacats (fins aleshores) en una edició que incorporava un petit llibret on encara hi he trobat els comentaris de Joan Manel Serrat sobre cada peça de la seva discografia, les cançons que més havien triomfat i un apartat on es recullen els esdeveniments nacionals i internacionals de l’any que va aparèixer cadascun dels àlbums. No seguien un ordre cronològic, però no importava.  Mô no hi era perquè no havia nascut.
 
El primer de la col·lecció era 1967 - Ara que tinc vint anys. Un disc important en la història del cantant, doncs en el seu darrer concert de comiat el 23 de desembre al Palau Sant Jordi, va cantar-ne “La tieta” que al contrari de la majoria de seguidors, a mi no em commou, “Me’n vaig a peu” de la que m’he imaginat milers de vegades les flors a la vora dels camins que he abandonat. “Cançó de bressol” on ens reprodueix la tonada que la seva mare li cantava quan era petit i com passa amb les mares, canten en la llengua que expressen l’amor i l’Àngeles Teresa era aragonesa i l’adormia cantant:
 
...por la mañana rocio,
al mediodia calor,
por la tarde los mosquitos.....
I jo que m'adormia entre els teus braços
Amb la boca enganxada en el teu pit
...
Cançó de bressol que llavors ja em parlava
Del meu avi que dorm en el fons d'un barranc
 
Sembla una cançó innocent, alguns l’han frivolitzat, com tantes coses, però Serrat ja reivindicava els morts que la guerra va deixar a les cunetes l’any 1967. I, la darrera cançó d’aquest àlbum que canviant el programa que havia fet durant tota la seva gira va ser “La guitarra” en record de la que va regalar-li el seu pare quan tenia setze anys i un homenatge a l’amistat.
 
.... Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada,
m'adono del molt que l'he estimat.
 
Primer els amics arriben.
Quan els amics se'n van,
sols queda una guitarra
per fer d'acompanyant.
 
Joan Manuel Serrat no necessita per res aquest escrit fet a glopades, ple d’una nostàlgia que ens va recomanar que no abracéssim. És gran, molt gran. Ho són els seus poemes i ho és la manera de popularitzar Salvat Papasseit, Foix, Palau i Fabre, Carner, Margarit, Oliver, Benedetti, Machado, Miguel Hernàndez... És gran, molt gran, ho diuen els seus reconeixements mundials, ho diu la seva capacitat per treballar amb grans músics i compartir escenaris amb artistes tan diversos. Ho diuen les causes en les que s’ha implicat.
 
Però vull escriure arran dels darrers concerts en el palau Sant Jordi de l’arquitecte Arata Isozaki, un dels símbols de les mil cares  de Barcelona a les que canta  Joan Manuel Serrat i que ens ha deixat aquesta setmana, per reafirmar el meu serratisme. Aprofitar per explicar-vos i agrair-li que omplis de cançons una rambla feta sobre uns col·lectors que eliminaven la forma d’abocar aigües residuals als torrents durant el desarrollisme franquista quan era alcaldessa de Mollet. Agrair-li haver cregut en la commemoració institucional de la Diada Nacional del president Maragall, quan va demanar que callés la política i parlés la cultura, tot i que tots tres sabíem que no hi ha compartiments estancs.
 
Dir-vos que tot el concert de la gira de comiat “El vici de cantar” estava pensat en clau de llegat, del que ha creat, dels que ha popularitzat, del que ha estat ambaixador en el món. Els tres visos del final han sigut en els 69 dels 70 concerts de la gira, els mateixos: “Cremant núvols” del seu disc Mô, el seu 29è disc en català, perquè la cultura catalana va més enllà de la Catalunya política; “Paraules d’amor” perquè l’han cantat seguidors de tot el món i “Fiesta” (1970) que explica com celebrem la diada dels països catalans i ell ho ha fet en castellà amb la cançó triada pel comiat i “Per Sant Joan”(1968), en català, en el món sencer.
 
Havia aixecat de la cadira als quinze mil fans cada nit. “Fiesta és una bona manera d’acabar, l’audiovisual que acompanyava la cançó era molt bo, l’ambient de germanor excel·lent. Jo cantava amb una família que havia vingut de La Rioja i se’n tornaven sense fer nit. Entusiasmats, amb un nus a la gola, havent recuperat cabassos de records. Podia haver acabat com cada nit.
 
Però en el concert número setanta va canviar a darrera hora “Cremant núvols” per “La guitarra”. “La guitarra” -...canta quan canto jo i plora amb mi...- parla d’amistat. Serrat no volia acomiadar-se sense mencionar la família, especialment pares, companya, fills i nets que han estat el seu suport quan moltes vegades han vingut mal dades. Les darreres paraules, però van ser un record emocionat i agraït a tres companys que la vida va posar en el seu camí i que han estat amics fidels: Salvador Escamilla, Quico Sabaté i Joan Ollé.
 
Alguns han destacat que aquesta darrera frase la pronunciés en castellà, però el seu “que ho entenguin tots” no era innocent ni improvisat. A aquests tres amics, imprescindibles en el que podem considerar la recuperació de la cultura catalana dels darrers seixanta anys, no han estat prou reconeguts i sovint maltractats o han rebut l’oblit per tota paga.
 
Joan Manuel Serrat va endinsar-se a les cortines negres de l’escenari amb la guitarra a una mà i la banqueta del mític Bocaccio que no vaig trepitjar mai, a l’altra. Les seves cançons persistiran. Aquests dies hi he tornat a trobar el meu propi bressol, el meu propi refugi.