Sis mesos més tard del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre i poc més de cinc mesos després de la proclamació fallida del 27 d'octubre, ja coneixem prou detalls de tot el que va passar com per poder formular una hipòtesi plausible que aporti una mica de llum per entendre per què avui Catalunya no és una república.

Tota l'estratègia independentista, tots els treballs previs del Consell de la Transició Nacional, totes les estructures d'Estat planificades, apuntaven en una mateixa direcció: l'impuls de la ciutadania catalana –que arribaria al clímax amb l'èxit de l'1 d'octubre tot i la repressió– forçaria l'Estat a seure en una taula de negociació amb el govern de Catalunya per trobar una solució al conflicte.

Malauradament, vam comprovar que l'Estat espanyol no ha tingut mai, no té ara i no tindrà en un futur cap intenció de negociar. La seva visió del món només contempla la derrota definitiva de l'adversari, sense escatimar en mitjans. Per aconseguir-ho, a més a més, està disposat a pagar el preu que sigui.

Per això els plans catalans van fracassar, perquè tot estava pensat i orientat a una negociació bilateral, necessària per fer la transició de comunitat autònoma a república de forma ordenada i democràtica. Era allò de "de la llei a la llei". Hom va creure que els poders de l'Estat es veurien obligats a seure a la taula, que Donald Tusk els obligaria a fer-ho, que Urkullu els convenceria de fer-ho, que els editorials dels mitjans més prestigiosos els impulsaria a fer-ho. I ens vam quedar amb un pam de nas. No va passar. No passarà.

El més sorprenent, però, és que sembla que els líders independentistes tenen ganes de tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Tornen a parlar de forçar una negociació o de buscar un referèndum acordat. L'independentisme necessita elaborar una nova estratègia que no depengui d'una negociació amb l'Estat que només tindrà lloc com un simple tràmit formal quan la República sigui una realitat consolidada en el temps i reconeguda arreu.

La història ens mostra que Espanya mai no va negociar cap independència. Va perdre un a un els seus territoris i no va admetre-ho fins que ja eren situacions fermes i mundialment acceptades. El Congrés del Diputats va debatre si concedir o no l'autonomia a Cuba quan l'illa ja era independent. L'Argentina va trencar amb Madrid l'any 1810 i va declarar-se independent el 1816. Espanya no va reconèixer la nova situació fins l'any 1863, quan el nou país ja portava gairebé mig segle reconegut per la resta del món com un estat independent. Aquest és el tarannà de l'Estat. Acceptem-ho.