Des de que fa uns dies vaig visitar l'exposició Després de la fi del món al CCCB, que no em puc treure del cap el bròquil desnerit de la instal·lació de l'estudi de disseny Superflux. Aquesta colla de desaprensius londinencs el tenen regat amb un polsim d'aigua, plantat en un munt de boletes que no tenen ni la categoria de terra i il·luminat per una miserable bombeta. Les pobres fulles de la raquítica verdura són d'un verd pàl·lid que provoca una tristesa profunda. Els de Superflux diuen que això és el que menjarem el 2050 de primer plat. I de segon? Cucs criats dins d'una capsa i regats amb una emulsió d'alga espirulina. Els anglesos no s'han caracteritzat mai per la seva gràcia gastronòmica, però aquest cop, no podem dir que la causa d'una proposta tan poc llaminera sigui aquest defecte nacional. Els de Superflux s'han imaginat com serà un pis d'una ciutat com Londres d'aquí a trenta-dos anys i els ha sortit un saló, meitat Ikea i meitat laboratori per produir els nostres propis aliments. "Els supermercats no existiran!", ens adverteix amb estupor la guia de la instal·lació i a mi m'agafen unes ganes boges de fugir cap al primer Bonpreu.

El bròquil descolorit és una de les calamitats que ens esperen en un futur i, això, si estem de sort. A la primera part de l'exposició, la cosa encara és més depriment, sobretot després de passar per la instal·lació de la companyia de teatre documental alemanya Rimini Protokoll. Aquí som sotmesos a una comparació amb les meduses i ja es veu que, en termes de supervivència, no hi tenim res a pelar. Els mamífers racionals que hem estat capaços d'anar a la lluna necessitem massa coses per viure. En canvi elles, amb una mica de mar ja en tenen prou i, com se'ls han mort els depredadors, estan de festa grossa.

El cas és que hem d'acabar reconeixent que el període que s'anomena Antropocè ja està arribant a la seva fi. Ja no podem senyorejar pel planeta sense tenir en compte les conseqüències. Hem d'entomar un mea culpa amb la veu insuportable -si més no a l'expo- del filòsof Timothy Morton de fons i assumir que hem arrasat amb tot. El que no acabo d'entendre és tanta esperança. Si som tan desastre com és que ens en sortirem reprimint la cobdícia i aguditzant l'enginy com els de Superflux? Em sembla d'una ingenuïtat esparverant, molt propi del període antropocè. Si em vinguessin amb un argument basat en l'esperança divina me'l creuria més, però és clar, això sí que seria trencador, molt poc del nostre temps. Preferim pensar que els humans salvarem el planeta, ai!, pobres de nosaltres, mai l'expressió "s'ha acabat el bròquil" havia tingut tant de sentit.