Artur Mas torna a estar sotmès a una forta pressió. Fa un any li demanaven, arran de les exigències de la CUP, que fes el pas al costat per evitar que el procés embarranqués. Ara veus del seu partit -que prefereixen restar en l'anonimat- i també líders d'opinió propers al seu espai polític li demanen que tiri la tovallola i ajudi així a allunyar l'ombra de dubte sobre la sinceritat de la refundació de Convergència en el nou PDECat del passat estiu. La crònica que publiquem d'Oriol March ho detalla.

En un context d'incertesa com l'actual, amb un referèndum a la vista sobre el que per ara sabem la intenció de convocar-lo però sobre el qual es manté sobre com fer participar els votants del no -que és el que el faria vinculant-, la volatilitat és màxima i Mas en pot donar fe. Fa dos mesos, Carles Puigdemont es refermava en la seva determinació de no ser candidat del PDECat a les properes eleccions (en les que pocs dubten que l'antiga CDC i ERC concorreran per separat) i ell apareixia com un mal menor. Fa un mes, a Mas el jutjaven al TSJC i la intensa campanya política i mediàtica de l'operació retorn va semblar convertir-lo en el candidat ideal per la formació demòcrata. Aquesta setmana, l'empastifada de Millet, Montull i els empresaris que han confessat finançar Convergència en el judici del cas Palau i les declaracions de Joan Llinares, sumades als indicis que s'acumulen en un altre cas molt més recent, el del 3%, n'han erosionat la figura. Els auguris en el terreny judicial no són bons. I com que ell no és la infanta Cristina sinó el líder que, a ulls del govern del PP, ha encès la metxa de la independència, la fiscalia i els poders de l'Estat no li posaran fàcil.

Mas afirma que Millet i Montull menteixen donant a entendre, a més, que les proves documentals que hem vist al judici i al sumari del 3% estan falsejades per incriminar CDC i defensa els ex-tresorers Daniel Osàcar i Andreu Viloca. No pot fer altra cosa. Admetre qualsevol ombra de corrupció a CDC mentre la va liderar (en va ser secretari general i després, a partir del 2012, president) hauria de fer-lo plegar d'immediat, més quan va afirmar que assumiria responsabilitats. 

Arribat aquest punt, potser no és Mas qui ha de prendre les decisions i sí que ho han de començar a fer els nous dirigents del PDECat i el president de la Generalitat, que en alguns moments del darrer mes ha semblat un ànec coix per la rellevància pública de Mas. Marta Pascal s'ha trobat amb moltes situacions difícils des del congrés del passat juliol. La coordinadora general ha gestionat un context complex amb ERC i la CUP, ha pres decisions doloroses al partit i ha intentat reenganxar els que es van sentir arraconats al congrés de juliol. A principis d'any, Pascal insistia en què era imprescindible que Puigdemont fos candidat. Sabia que era una forma de fer creïble la refundació i que era l'opció que generaria més consens. Els fets dels darrers dies tornen a omplir de sentit aquell raonament. Potser toca que el president s'ho repensi.