La darrera votació de la moció presentada per SI al parlament sobre el dret a l’autodeterminació ha posat de manifest que hi ha 4 partits independentistes: SI, ERC, CDC i ICV. Cadascun ho és a la seva manera però queda clar que tots quatre estan disposats a votar-la si les circumstàncies els condicionen. En aquest cas, SI ha creat les circumstàncies complint amb el seu programa electoral i ha aconseguit erigir-se en el protagonista. ERC, CDC i ICV han maldat per usurpar o rebaixar aquest protagonisme (vegeu intervencions al Parlament) però el fet és que hi han votat a favor per fer constar que també volen ser actors del camí cap a la independència. Llàstima que ho hagin fet a contracor malgrat els ho demanés el cos. La realitat és que no volien votar a favor per dues raons: primer, perquè aquesta moció va de cara a la consecució de la independència, ara; i segon, perquè venint de SI, els treu protagonisme.

Per entendre aquesta actitud va bé analitzar els fulls de ruta cap a la independència de cada formació política: SI, vol declarar-la unilateralment al Parlament, ho té escrit al seu programa i per ara ha demostrat que hi va de cara, no dóna peu a dubtar-ne; ERC, que també la té al programa, vol un referèndum per que decideixi la població en el marc legal espanyol. Saben que és impossible però creuen que amb una negativa espanyola més, l’independentisme creixerà al seu voltant; CDC no la té al programa i la condiciona reiteradament a resoldre el problema financer amb Espanya. També saben que és impossible i, com Esquerra, creuen que el fracàs aglutinarà l’independentisme al seu entorn; ICV no té full de ruta, ni tan sols sap si la vol, però s’apunta al carro quan la pressionen, fa de comparsa. ERC i CDC convergeixen, valgui la redundància, en el criteri que el fracàs farà créixer l’independentisme. Perseveren en l’error fins al punt que s’estan posant d’acord per sumar els fracassos i servir-nos-els un darrere l’altre. No s’adonen de l’error perquè encara que s’hagi vilipendiat ERC pels tripartits i l’Estatut, les enquestes diuen, i ells entenen, que l’independentisme ha crescut com a conseqüència del fracàs, i que per tant l’estratègia no era del tot dolenta. Cavalquen en la hipocresia de manifestar rebuig a una estratègia i voler aplicar-la tanmateix, sense veure que és aigua passada. L’ERC de Carod-Rovira ja ha perdut unes eleccions igual que les va perdre la CDC de Pujol.

Convindria que prenguéssim consciència que tant els uns com els altres les han perdut perquè ja han acomplert la fase del camí d'alliberament nacional que s’havien marcat. Això ens permetria agrair-los el servei a la pàtria que sens dubte han dut a terme amb abnegació, perseverança i sacrifici. CDC va fer pedagogia, va col·laborar amb Espanya, li va ser lleial i la va treure de tots els atzucacs que va poder amb un sentit d’Estat (espanyol) que ni els propis espanyols mostraven... En definitiva, es va carregar de raó per fer-se mereixedora i poder demanar, en nom dels catalans, el que consideréssim just quan a la relació Catalunya-Espanya. ERC va desencadenar aquesta petició instrumentalitzant el PSC i condicionant CDC i va obtenir un merescut i just “apoyaré el Estatut de Catalunya que salga del Parlement” que finalment va fracassar i ens hauria d'obrir els ulls. Agraïts, doncs, a tots dos partits, però ara cal passar a la següent i definitiva fase d'alliberament nacional: la consecució de la independència, sense aturar-nos a pensar qui n’és el protagonista.

Hauríem d’observar el camí que hem recorregut, analitzar les possibilitats que tenim, i unir-nos a qui plantegi seguir l'estratègia més creïble en el context actual. No caiguem en el parany de barrejar fulls de ruta superats amb noves idees simplement per anar junts. Engresquem-nos i fem créixer un projecte nou en positiu. Què farien ERC i SI junts: voler la independència? I què? Això no serveix per a res. Cal preguntar-se com l’assolim, no? Mentre ERC no capitalitzi el fracàs de l’Estatut que va fer quallar Carod-Rovira el 30 de setembre de 2005, i CDC no assumeixi que Pujol ja va portar tots els peixos portables i per portar, no estaran preparades per anar de cara cap a la independència.

Aquest canvi de xip, la consciència de la fi de la fase del fracàs i la ineficàcia d'una unitat forçada, és urgent. No hauríem de permetre’ns que insignes independentistes estiguin perdent la confiança en els catalans com estem constatant darrerament en articles de Salvador Cardús, Salvador Cot, Patrícia Gabancho, Vicent Sanchis, Mònica Sabata i tants d’altres, i els que s’hi afegiran si perseverem en l’error de la unitat malentesa i el fracàs redemptor. Només des d’aquesta consciència podrem deixar-nos estar de quimeres d'entesa amb Espanya i unitats fictícies. Els partits polítics són rivals des del moment que tenen programes i estratègies diferents i així ha de ser pel bé de la democràcia. Simplement decidim quin te el millor programa i fem pinya sense nostàlgia.

No he parlat de Rcat perquè malauradament no va entrar al Parlament, però cal considerar-lo actor de l’independentisme malgrat no tenir paper institucional. Laporta, que el 28-N va assolir-ne un de secundari, no n'ha tingut prou. Ara, unint-se a ERC, RCat i Laporta renuncien al paper que poguessin fer en el futur, a no ser que des de dins, canviïn el full de ruta d’ERC. Si passés això, potser seríem davant la llavor d’una possible unió de l’independentisme que podria començar per ERC i SI. Malauradament aquesta unió incipient fruit del tacticisme, difícilment podria anar més enllà i abastar CDC. La clau d’una veritable unió de l’independentisme la tenen els protagonistes responsables de les dues primeres fases d’alliberament nacional: Pujol i Carod-Rovira.

Si fossin capaços de transmetre als respectius partits la consciència del paper històric ja acomplert i estiguessin disposats a assumir-lo personalment exercint un lideratge simbòlic cap a la independència, la por de CDC i ERC a perdre bous i esquelles pel camí podria superar-se. Això sí, el lideratge polític l’haurien de cedir a SI en reconeixement del revulsiu que han sigut capaços de generar amb el seu full de ruta i en nom de la regeneració política que tanta falta ens farà el dia que siguem independents. Quan es supera la por tot és possible i fins i tot fàcil d’assolir. De fet, SI és filla de CDC i ERC, i per tant, mentre els pares no la reconeguin, es veurà abocada a “matar el pare” per a realitzar-se. Crec que SI ho te molt clar i fa molta por a CDC i ERC.