Al CCCB s’hi pot veure fins a l’abril de 2018 l’exposició Després de la fi del món, en què diversos artistes reflexionen sobre com serà el món el 2050, què podem fer per aconseguir que sigui habitable per a la nostra espècie i què hem de fer perquè ho sigui també per a totes les altres.

Entenc que ara mateix la gent no vol pensar en aquestes coses, "que en són festes d’alegria Pasqües Santes de Nadal" i tot això. Però, ara que molts se senten obligats a compartir pa i sobretaula amb qui no els ve de gust, llegeixo tanta gent queixant-se de la humanitat a les xarxes socials que potser sí que hi ha a qui li faci il·lusió pensar que aviat ens haurem extingit tots plegats. Sigui com sigui, l’exposició fa bell el que, ben mirat, és terrible, i reuneix tot d’informacions que, si bé ja ens arriben per multitud de llocs, totes juntes i amb el suport de determinades imatges, encara esgarrifen més.

L’exposició, comissariada per José Luis de Vicente, compta amb la presentació de l’escriptor Kim Stanley Robinson, i el filòsof Timothy Morton hi aporta cinc reflexions que haurien d’esponjar les transicions entre una peça i la següent. Si us esteu preguntant on són les dones, efectivament, sembla que per pensar la distopia tampoc no comptem gaire. Hi ha l’enginyera i artista Natalie Jeremijenko, i alguna altra camuflada en col·lectius artístics en què també hi ha homes.

A TV3 tampoc troben nenes al programa Tarda Oberta on fan allò tan graciós i tan original de convidar criatures a fer tertúlia. Quan se’ls ha fet notar el desequilibri, han respost amb l’excusa universal: al càsting només s’hi han presentat nens. No hi ha reflexió sobre per a què serveix tenir una persona (o més) dedicant-se a la producció, la feina de la qual és precisament buscar participants per al programa. Algú que no sap on trobar nenes disposades a participar en una tertúlia està fent bé la seva feina? Algú que dirigeix un programa en què passa això i no s’ho qüestiona, està fent bé la seva feina? Una cosa és segura: incompleix la llei d’igualtat del 2015 i facilita que, l’any que ve, quan tornin a tenir la idea brillant, original i graciosíssima de portar criatures a parlar de coses, tornin a presentar-s’hi nens i prou. A les nenes ni els passarà pel cap; opinar és cosa de nens.

Les nenes no es presenten espontàniament als càstings per sortir a la tele donant la seva opinió i, en comptes de pensar per què i mirar de corregir-ho, ho donem per bo i tirem milles. Aquests tertulians del futur són, doncs, tan semblants als del present que em fan tornar a pensar en l’exposició de què parlava. Podem continuar com fins ara, donant per bo el que passa "de manera natural", tapant-nos els ulls, les orelles, el nas, i fent veure que no hi ha res a fer, perquè no fer res per canviar-ho sembla el més còmode ara mateix. Però no seria més intel·ligent aprofitar el que ja sabem (que els rols de gènere són socials i no naturals, i que ens condicionen, i que els podem canviar; que una altra manera de viure menys contaminant és no només possible, sinó també necessària) i fer alguna cosa ja?

Tal com va el món, no és gaire segur que l’any 2050 hi hagi humans a la Terra, i l’any 2100 és altament improbable que nosaltres en concret (jo que escric això, vosaltres que ho llegiu) hi siguem. Però, si és que hi ha futur, serà un futur en què haurem col·laborat tots, homes i dones (i tota la resta), occidentals i orientals (i tota la resta), a pensar-lo. No estan les coses com per anar malbaratant talent de la manera que ho hem fet fins ara, escoltant només una part petita i gens representativa de la humanitat.