A finals de maig l'Observatori Català de la Joventut presentava l’Estat de la joventut 2025, i, oh sorpresa! En tot el seu ampli informe no fa ni un sol esment a la joventut amb diversitats funcional, amb discapacitats… ni tan sols quan analitza la situació de l'emancipació juvenil a Catalunya.
Aquesta omissió habitual incompleix l’article 4 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que insisteix que la protecció i promoció dels seus drets s’ha de tenir en compte en totes les polítiques i programes, i no en un petit apèndix de drets socials.
Mentrestant, la mare d’en Guillem, un xicot de 36 anys que viu a la Zona Franca, ha impulsat una lluita que ja és col·lectiva, en detectar que al gran pla urbanístic de Barcelona, la Marina del Prat Vermell (12.000 habitatges) no hi ha prevista la més petita reserva de pisos per a joves i adults amb dependència per salut mental o discapacitats; hi ha reserves per a altres sectors de població, però a ells no els inclou.
Com se suposa que han d’accedir a un habitatge assistit les persones que necessiten suport per poder-se emancipar? Quina previsió s’ha fet des de les polítiques públiques per atendre aquesta necessitat? Cap! Aquesta mare va envellint sense poder deixar de cuidar, i sense poder deixar de patir pensant en el futur del seu fill quan ella falti. Com ella, milers. De què serveix que el Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat (2025) hagi inclòs l’habitatge als seus objectius suposadament prioritaris?
La situació de falta d’habitatge assistit per a l’emancipació de qui necessita suport per viure de forma independent no ocupa ni al govern ni tampoc la centralitat comunicativa. Els problemes d’emancipació de la població normotipica reben molts titulars, i, en canvi, passen desapercebudes notícies rellevants com la del passat 2 de juny, quan als Cinemes Texas es va presentar El Company Invisible de la Fundació Junts Autisme, una excel·lent bona pràctica d’emancipació de joves amb autisme greu.
L'obra mostra dues coses òbvies, però que molta gent no vol veure ni creure: una, que per greu que sigui el grau de dependència d’una persona amb autisme o altres tipus de discapacitat que obliguen a una vida amb suports intensos, la possibilitat de tenir vides escollides i dignes existeix: no és cert que segons quins graus de dependència obliguin a models assistencialistes massificats i despersonalitzadors, I dues, que l’assistent personal, el gran recurs reconegut, però no implementat, permet meravelles.
La projecció de Junts Autisme també ratificava una altra cosa tristament sabuda: malgrat que l’article 19 sobre vida independent i inclusió a la comunitat dins la Convenció de l’ONU de 2006 reconeix el dret de les persones amb discapacitat a no ser obligades a viure en institucions i tenir accés a serveis de suport a la comunitat, això només es fa realitat de forma molt minoritària i no existeix com a política pública que ho garanteixi. Depèn de la iniciativa de les famílies, fundacions i associacions, i de la sort d’aconseguir recursos.
A les Jornades Feminismes en Revolta d’aquest cap de setmana, al recinte de Fabra i Coats, en una de les desenes de taules de debat que s’hi van celebrar, la Marta, de Feministes Anticapacitistes, reclamava amb contundència la universalització de l’assistent personal, i l’aprovació d’un conveni per al salari just d’aquest sector professional imprescindible, vital. L’assistent personal permet vides dignes, genera llocs de treball, allibera de sobrecàrrega de cura les famílies. Però més enllà del seu gran potencial, és un recurs minoritari, denegat, inexistent per a la majoria.
La perversitat de l’oblit institucional envers l’emancipació de les persones joves i adultes que necessiten suport per desenvolupar el seu projecte vital és que aquesta inexistència de política pública no perjudica només els drets de totes i cadascuna de les seves vides, sinó que impacta també sobre la vida de les seves famílies, que resten per sempre més com a únic i permanent punt de suport, configurant uns envelliments amb sobrecàrrega de cura que afecten l’economia, la salut i el projecte vital dels progenitors o els seus hereus. Un 95% dones, mares i germanes, per biaix de gènere estructural.
La infància i joventut (i adults) amb discapacitats o qualsevol tipologia de diversitat funcional ha sigut literalment segregada del conjunt de la població no només en la majoria d’activitats de la vida diària personal i comunitària, sinó que, sobretot, ha sigut extirpada de les polítiques i programes generals per a la infància i la joventut, per a les dones, per a la vellesa, dels plans d’habitatge, el transport i mobilitat, l’oci, la cultura, la participació, el treball, etc. Esborrats! Convertint-se en uns autèntics pàries del bé comú.
Cert que hi ha honroses, però inútils excepcions, fantàstiques lleis que sí que han incorporat aquesta població atorgant-los drets… drets de paper mullat que mai es materialitzen per falta de desenvolupament i dotació. La Llei 19/2020 d'igualtat de tracte i no-discriminació; el Decret 209/2023, del Codi d'accessibilitat de Catalunya; o el Decret 150/2017, de l'atenció educativa a l'alumnat en el marc d'un sistema educatiu inclusiu. Per posar tres exemples d’incompliments sagnants.
I després hi ha aquell pacte nacional que es va treballar participativament durant tants anys i que es va signar amb grans promeses l’abril de 2025. El Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat en diuen. Bones paraules sobre el paper. Drets de paper, un altre paper mullat. És com una autèntica burla.