El pensador Zigmunt Bauman, en el seu darrer llibre Desconeguts a la porta de casa, explica que "quan els nostres ancestres van esdevenir plenament humans ja eren migratoris". I que al llarg de la Història hi ha hagut trasllats i nombrosos desplaçaments de sectors massius o de comunitats senceres. 

Avui la crisi migratòria desborda Europa i augura un col·lapse. El focus de la urgència està posat en l'onada constant de gent necessitada de qualsevol país. Tragèdies personals de desconeguts que arriben a la porta de casa nostra, morts o ferits després d'haver patit mil infortunis. I de tant repetir-se la tragèdia s'arriba a un punt de fatiga davant de la impotència de no veure solucions.

Criatures mortes a les platges, murs que s'han aixecat del no-res, tanques de filferro, camps amb tendes de campanya improvisades que donen un aixopluc passatger, i governs impotents. Uns fugen de la violència dels seus països, deixant arrels, possessions i records enrere. D'altres, formen part del flux constant de migrants econòmics, moguts pel desig de tenir una vida digna. El degoteig és imparable.

Les xifres del desastre migratori no paren de batre rècords: el 2016, va ser l'any més mortífer per a les persones que van intentar creuar la Mediterrània amb més de 5.000 morts. NacióDigital, a través de la mirada del fotoperiodista Sergi Càmara, ha recollit imatges impactants dels intents desesperats de tots ells per diferents països. Durant molt de temps aquests "altres" han estat invisibles però és ara, amb l'aparició en massa d'ells, que estem enfrontats a un cara a cara difícil d'esquivar.

Aquest dissabte hem viscut la manifestació solidària més gran d'Europa per les persones refugiades. Catalunya, al marge dels entrebancs del govern espanyol, decideix actuar. El macroconcert de dissabte passat i la mobilització d'almenys 160.000 persones al carrer és, una vegada més, una demostració de força pacífica, un clam per dignificar vides. Sembla irònic que milers de persones siguin capaces d'organitzar-se en tan poc temps per enviar menjar, mantes, medicaments o roba en l'absència de decisions polítiques efectives.

Molts estaran totalment en desacord de l'acollida amb arguments també raonables: "Arreglem casa nostra, abans d'obrir-la als altres". "Solucionem les pensions o la pobresa energètica". "Com pagarem menjar, allotjament i educació a tots els que piquin a la porta?" "Quins beneficis tindrem els catalans d'acollir a gent de fora?". Són dubtes i preguntes molt lícites per a les quals no hi ha respostes precises.

A mitjans del segle passat, Catalunya va viure una onada migratòria de milions d'homes i dones, procedents d'altres parts d'Espanya que cercaven el mateix que aquests que ara ho arrisquen tot per saltar una frontera. Tots ells van aportar moltíssim a Catalunya. L'escriptor i periodista, Paco Candel, va retratar en Els altres catalans aquell moment, des de la perspectiva de l'immigrant i des del respecte. Actualment, arriben d'arreu del món i el repte és més complex. Però la mirada és la mateixa: tant dels que migraven i acollien fa mig segle, com dels que ho fan ara.

"La crisi migratòria no es pot eludir" -diu Bauman-, "cal negociar els obstacles per trobar una solució pacífica. Només el diàleg i la conversa poden ajudar". El que finalment decideixin els governs marcarà el futur que compartirem i viurem. Però la indiferència mútua mai serà una solució.

(Fragment del poema Podries, de l'escriptora Joana Raspall: "Pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d'ell podria ser teva").