Sé que esteu i estem i estarem saturats, col·lapsats de discursos i banderes, de la via catalana, de la de la d’en Navarro i el PP i també de la tercera on els trens només paren entre Duran i Lleida. Sé que molts de vosaltres no voleu ni sentir a parlar d’en Lucena, d’en Junqueras, d’en Fernàndez, de l’Herrera o del Presi o d’aquells que no vull anomenar. Però avui, soberanistes, secessionistes, separatistes, independentistes, unionistes, espanyolistes, apolítics, evangelistes, socis del barça, electricistes... avui, nens i nenes de teclat i de pantalla, em posaré seriós (a partir d’ara) i comentaré una actitud que he vist en aquesta xarxa feisbuquera a la qual tot sovint m’hi quedo enganxat com una pobra tortuga, com un dofí maltractat.

Parlo d’aquells unionistes que es comuniquen amb amics i familiars de les Espanyes i es fan els màrtirs. Aleshores els altres, habitants dels país de les PP-meravelles, com només veuen i escolten el què no cal escoltar ni veure, creuen que els seus amics o familiars són a primera línea de les trinxeres polaques o en el gueto de Varsòvia o en el camp de concentració de Granolleighausen... qué miedo, como son los catalanes!

I no és així, estimats espanyolistes, no. Aquí els que potser fan por, que tampoc, són els talibans de la unidad e indisolubilidad de la patria, de la cabra i la legión, dels coronels i de les amenaces de possibles bombardejos sobre la capital de Catalunya. Els que fan por són els que parlen de xocs de trens a la primera via, de la balcanització de Catalunya. El què fa por (o riure) són les frases rabioses que vomiten alguns representants de l’espanyolisme de conqueridors, toreros i militars, gent com els Velarde, Vidal Quadras, Rodríguez de la Borbolla, Benegas, Bono, Rodríguez Ibarra, Belloch i tants i tants altres que s’han inventat, construït i dissenyat una democràcia a la seva mida basada en la dictadura (ara m’he passat) d’un llibre ranci i intocable.

Quan un servidor s’enfila dalt d’un arbre i mira cap a l’oest, troba a faltar tota aquella colla de progressistes ibèrics, intel·lectuals d’esquerra que s’omplien la boca de llibertat i, deien, que tant havien lluitat per la democràcia. On collons són els del "Pueblo Unido", els del puny alçat, els que obrien (pum, pum! Quién es?) i tancaven la "muralla"? Ep, on sou? Què se n’ha fet d’aquelles flors? Fan l’amor, fan diners, fan la guerra?

Uf, te recuerdo Amanda...