El lema de Vox en aquestes eleccions és nítid: En defensa pròpia. No cal haver estudiat un doctorat a Harvard ni tenir nocions bàsiques de Dret per entendre de què va la història. En els debats, Ignacio Garriga ha exhibit esprais de pebre contra violadors, ha parlat d'agressions sexuals al metro de Barcelona quan s'havia de tractar la carpeta de les infraestructures, i ha acusat la Generalitat de voler que Catalunya sigui Algèria, o el Marroc. Cap sorpresa, en aquest sentit: sigui per mandra o per incapacitat, Vox només basa l'acció política en aquest discurs des que va aterrar al Parlament, el 2024. De paraules, moltes. De fets, cap. El verí, això sí, ja està inoculat, com passa en bona part de països europeus.
Perquè el problema no és que un dia Vox arribi a governar Espanya de la mà del PP, sinó que és qüestió de temps que l'extrema dreta presideixi França, de la mateixa manera que els nostàlgics neofeixistes italians ostenten el poder a Itàlia. I l'ostenten sabent que, en realitat, les seves propostes estrella -deportacions massives, per exemple- no es poden complir. Vox ha perdut pistonada a Espanya des del moment en què l'ecosistema mediàtic dominant a Madrid va decidir que tocava ajudar Alberto Núñez Feijóo a conquerir la Moncloa, però les últimes enquestes indiquen que podria continuar per sobre del PP a Catalunya. I això que els populars tindran un creixement notable la nit electoral del 12-M.
Que Garriga quedi per sobre de Fernández pot voler dir moltes coses. La primera, que Vox no és una anècdota al Parlament. Amb tot el que això comporta: Catalunya ha estat un baluard per a Pedro Sánchez -segurament on més ha calat el missatge de combatre la dreta-, però una cambra en què l'extrema dreta i la dreta sumin una vintena d'escons -a l'espera de què passi amb Aliança Catalana- és un element rellevant per a la reflexió. Perquè, agradi o no, els partits més abonats a la retòrica de "Catalunya serà la tomba del feixisme" o proclames similars -comuns i CUP- tindran menys escons que Vox i PP, i ja veurem si en tindran més que Sílvia Orriols, en cas que l'extrema dreta catalana entri.
En tot cas, que Vox obtingués més representació que el PP indicaria fins a quin punt el projecte de Feijóo no s'acaba de consolidar. Fernández és un bon candidat, potser més ben considerat pels rivals que a casa seva, però no governa la campanya -la porta Dolors Montserrat, unida a Génova amb cordó umbilical- i es pot trobar amb la paradoxa de millorar àmpliament el resultat, però que hi hagi cares llargues la nit electoral. Mal senyal, si això passa, perquè és de domini públic que Feijóo no el volia com a cap de cartell.
Quins plans té el líder del PP per Catalunya? Amb les enquestes no tan favorables, un resultat decebedor li complicaria encara més al dirigent gallec la resposta a aquesta pregunta. Mariano Rajoy va obtenir majoria absoluta a tot l'Estat sense un gran resultat a Catalunya, però les coses han canviat molt en els últims 13 anys. A banda, el creixement que s'espera del PSC farà que la distància proporcional amb el PP es mantingui intacta, encara que Fernández multipliqui resultats. Que Vox superi els populars aquest diumenge aprofundirà encara més la desorientació general que arrossega Feijóo amb Catalunya. La mateixa, per cert, que tots els seus predecessors.