El rei en Jaume I en la seva crònica començava amb una frase breu però contundent: "fe sens obres, morta és". Una afirmació que no admet dubtes sobre quina opinió tindria del fet que hi hagi tants polítics que diguin una cosa i en facin una altra radicalment contrària.

Això, que ho coneixem prou bé, arriba fins al paroxisme en el camp de les energies renovables. Després d'unes quantes dècades de discursos, reportatges televisius sobre el canvi climàtic i tallers de conscienciació resulta que Catalunya, estimat país nostre, va a la cua d'Europa en la implantació d'energia verda. La increïble fita de ser l'únic país autodeclarat ecologista i factualment antirenovables ha estat assolida amb èxit.

Una regulació infumable aprovada pel segon tripartit i que va estar en vigor ben bé una dècada en té bona part de la culpa, així com la llargària infinita dels tràmits requerits (sovint del triple del fixat per llei) i l'excés de burocràcia imposada pel nostre propi govern que fa que estiguem en aquesta situació. Les dificultats que han tingut una empresa compromesa al 100% en la descarbonització de l'economia com LC Paper, liderada per l'empresari i intel·lectual Joan Vila amb el seu fill Pau, ja ho diu tot, però hi ha dades que són absolutament demolidores. 

Com es pot veure en el llibre que han coescrit Jaume Morron i Ramon Tremosa, Energia Sobirana, (vegeu entrevista aquí) els gràfics que calculen el pes de l'energia renovable en la generació elèctrica del país, mostren que del 2013 fins a l'actualitat els canvis han estat negligibles i se situa entre un 15 i un 17%, mentre a l'estat espanyol ja supera el 50%. La superioritat moral per l'aigüera. 

Així no sorprendrà descobrir que l'únic molí de vent construït en l'última dècada és el que va posar en marxa la cooperativa Viure de l'Aire, en què participa el gran Pep Puig, activista incansable a favor de l'energia verda des de fa unes quantes dècades. Mentrestant, a la província de Girona, ni un una unça d'electricitat generada gràcies a l'energia eòlica, malgrat ser una de les zones del país més proclius a instal·lar-ne tenint en compte el mapa de vents del país.

Les dades sobre l'energia fotovoltaica són encara més humiliants, i Morron i Tremosa expliquen com un país com Bèlgica que puc donar fe que no és especialment conegut pel seu sol radiant produïa l'any 2021 35 vegades més energia solar que Catalunya.

Només amb l'alça dels preus de l'energia, l'evidència empírica del canvi climàtic i la necessitat de reduir immediatament la nostra crema de combustibles fòssils (aquest any estem tenint un tast de les sequeres que vindran) o la importància que el nostre continent depengui el mínim possible i deixi d'alimentar els guanys bilionaris de les dictadures productes de gas i petroli, ja hauríem de tenir prou incentius per a espavilar. Tanmateix, l'inici de la tramitació d'un dels ramals previstos de la MAT d'Aragó hauria de posar l'alerta roja no només a l'ecologisme mobilitzat, sinó a tot el moviment independentista.

Ho anunciava per Twitter Jaume Morron, i la notícia passava totalment desapercebuda, però la situació comença a ser d'emergència. Fa molt temps que l'Aragó ha tingut la intel·ligència estratègica d'apostar per la producció d'energies renovables. Segurament ho ha fet d'una forma que nosaltres no voldríem (de la mà de l'oligopoli energètic espanyol), però ho ha fet. El problema és que veient la paràlisi catalana pel que fa a la transició energètica (obligada per Europa, per altra banda), l'aposta s'ha redoblat i de la mà de Forestalia han decidit que com els catalans no fem la transició energètica ja ens la faran ells i ens duran l'energia per línies d'alta tensió des de terres aragoneses.

A banda de la trinxada que això significa en l'àmbit paisatgístic, cal tenir en compte el que significa en termes polítics. En aquest país portem una dècada parlant de fer la independència i de com fer efectiva una declaració unilateral, però pel que sembla no ens hem preocupat de preparar un país sobirà energèticament. Com es "controla el territori" quan la teva energia prové de l'Aragó? 

Avui som lluny encara de poder tornar al moment on érem al 2017, però tenim l'obligació de pensar en termes pràctics perquè si tornem a tenir una oportunitat com a país, es pugui materialitzar. I fer-ho des de tots els nivells de govern. Tenir una major sobirania energètica és clau en aquest sentit. 

Per això cal parlar-ne ara que hi ha eleccions municipals, calen batlles i batllesses compromeses amb la instal·lació ràpida d'energia renovable al país, que pensin en clau climàtica, però també de sobirania i que limitin les traves burocràtiques. Com a mínim perquè durant aquesta legislatura tots els edificis municipals comptin amb el seu propi subministrament d'energia, i si pot ser que així sigui per a pobles sencers amb la instal·lació de camps d'energia solar si s'escau. Fem tard, fem molt tard i si no fem un canvi de rumb radical, ens trobarem d'aquí a pocs anys que bona part de l'energia del país prové de l'Aragó, controlada, per tant, des dels poders econòmics de Madrid. Un autèntic desastre a què ens ha portat el nimbisme col·lectiu. Sobirania energètica o dependència nacional, això és el que està en joc. 

PD. Per saber més sobre on som i com ho pot fer Catalunya per assolir la sobirania
energètica, us recomano aquest acte amb experts que vam organitzar a l'oficina
europarlamentària del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí fa cosa
d'un any. Hi trobareu més dades i unes explicacions diàfanes sobre la situació que viu
el nostre país

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=cR5Ca2tl9xo[/youtube]