Vivim una precampanya electoral a Catalunya que s’arrossega des de fa molts mesos. Fins i tot des d’abans de la declaració solemne del president Quim Torra afirmant que el govern estava esgotat perquè no existia confiança entre els socis de govern, entre JxCat i ERC. El debat preelectoral ve marcat aquests dies per la reestructuració de l’espai postconvergent i les pugnes per qui es queda una marca.

Unes pugnes que ignoren quines propostes polítiques es fan i quines propostes polítiques són necessàries. El debat electoral i polític hauria d’estar marcat per la situació accelerada per la pandèmia i per la necessitat de resoldre de manera efectiva i satisfactòria el conflicte polític i social amb l’Estat a partir de l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Quines conseqüències socials i econòmiques tindrà la pandèmia? El nivell d’endeutament tant públic com empresarial (i també familiar), que abans de l’eclosió de la pandèmia havia arribat a les majors cotes a nivell mundial, i l’aturada en sec de la producció generen una crisi que encara ara es fa difícil conèixer-ne l’abast. Podem però, constatar els límits del sistema i les seves pròpies contradiccions a partir del que hem viscut aquests darrers mesos.

El sistema econòmic i social ha viscut d'esquena al seu entorn i la natura, i per tant, ha trobat com a sorprenent l’eclosió d’una pandèmia, quan aquestes han existit sempre. Per tant, el sistema econòmic i social mai ha preparat el seu sistema de salut pública, sanitari i farmacèutic per fer front a una situació d’aquestes característiques.

Alhora aquest sistema global econòmic i social, que ha primat l’acumulació de riquesa per despossessió d’una manera acarnissada com ja molta població va poder comprovar el 2008, va regenerar-se sense despentinar-se malgrat haver viscut un cicle de constatació clara amb les ocupacions de places tant a Syntagma, com amb el 15M o l’Occupy. Aquesta constatació però, es va donar per acabada amb la victòria i posterior derrota a Grècia amb l’acceptació del memoràndum imposat per la Troika per part de Syriza i la no resposta de l’esquerra internacional ni d’aquests moviments.
 
Si la mirada global l’aterrem als Països Catalans, veiem que el sistema socioeconòmic és fràgil i té enormes dificultats per sostenir una política econòmica orientada al bé comú i l’interès general. Durant anys, aquesta política s’ha orientat a destruir el teixit productiu a través de les deslocalitzacions primant el sector serveis, i bàsicament, primant la indústria turística amb la corresponent destrucció del territori, precarització de les condicions laborals, i alta dependència de tercers per garantir allò bàsic per viure.
 
A més a més, arrosseguem des de fa més de dos anys la sensació de fi de cicle, un cicle marcat per l’esclat de la crisi sistèmica del 2008 i marcat per la sentència de l’Estatut, que acaba amb els efectes del referèndum d’autodeterminació de l’1O. Una suposada recuperació econòmica ha marcat aquests anys, i ara podem constatar que no era certa: la crisi econòmica a l’Europa del sud va portar a una sèrie de retallades socials i de reformes laborals que han accentuat enormement l’empitjorament de les condicions de vida de la població. Així, la precarització laboral, la privatització dels recursos, l’expulsió de moltes persones cap a l'economia informal i l’accentuació del retorn de les cures a les llars, n’han estat algunes de les conseqüències.

A Catalunya, aquesta situació social i econòmica que aflora amb la crisi de la Covid va de la mà d'un palanquejament del conflicte polític i democràtic amb l’Estat. La immensa majoria de forces polítiques, des de Podemos al PSOE, incorporant a ERC, busquen més l'estabilització institucional que la resolució real dels conflictes socials i polítics aguditzats els darrers anys.

El govern de la Generalitat és resultat d'unes eleccions que es van realitzar en estat de xoc i que viu en la pugna permanent dels dos socis de govern però que més enllà del “qui dia passa any empeny” no apunta a tenir cap projecte sobirà pel país.

Alhora a l’Estat un govern amb Podem com a soci minoritari mostra els límits de la democràcia liberal, on els discursos no es corresponen a les polítiques reals, aplanen el camí a la desafecció política i la frustració social. Es converteix en més necessari que mai construir un programa polític sobirà i amb voluntat de trencar els consensos mínims amb què sempre es renova el sistema polític i econòmic.
 
Qualsevol proposta política que defugi la confrontació, el que està fent és abandonar la lluita per la sobirania popular, perquè la sobirania popular és en si mateixa una confrontació amb els poders polítics, judicials, econòmics, empresarials i policials en el marc del neoliberalisme en el que se sustenta el règim del 78.