Alguns dels meus col·legues i altres egregis juristes (en curiosa proporció de catalans i la resta, 5 a 5) han presentat un informe sobre la reforma constitucional que, a seu parer, és la via de sortida a l’atzucac polític més greu (en això coincidim) que ha enfrontat Espanya des de 1978.

Com també crec que sols des de la no victòria de tothom es podrà trobar una solució, he llegit amb avidesa els quinze folis, compartint que són els temes de participació dels territoris en les polítiques globals (amb reforma del Senat inclosa), reconeixement de les implicacions jurídic-polítiques de la diversitat, reconsideració del sistema de finançament i factors de solució a la conflictivitat competencial els que requereixen un estudi i una proposta. Tanmateix, si parteixen de què fins i tot entre ells hi ha discrepància sobre el fet que una reforma constitucional pogués encabir el dret a l’autodeterminació, em pregunto a quin port comú realment eficaç podrien arribar. I la resposta són uns mínims molt minsos, que intentaré descriure de la manera més objectiva de què sigui capaç, i excusant-me d’antuvi perquè la discrepància o la crítica van en tot cas de la mà del meu respecte (i en molts casos personal estima) pels autors.

L’informe, que dedica les dues primeres planes a presentar els signants (una sola dona) i la següent a dir que estem en una situació complicada (“la crisi més greu”), es posiciona en la següent a favor d’una reforma constitucional que sigui referendada pel poble espanyol, una idea i un procediment que, per cert, han format part durant aquests últims anys del programa polític d’un únic partit, el PSOE. El problema és que, després de dedicar altre parell de folis a distingir procés de reforma constitucional i procés constituent (quelcom bastant obvi en l’acadèmia) i a explicar els diferents tipus de reforma constitucional que es contemplen en la Constitució i les majories requerides (temari de Constitucional de primer Dret), recorda que aquesta no té res que no es pugui reformar. I ja estem al foli novè dels quinze.

A partir d’aquí l’informe distingeix entre Espanya i Catalunya (?) els efectes d’entomar les qüestions problemàtiques. Pel que fa al conjunt, les propostes són cinc, molt relacionades entre elles i bàsicament inspirades en model federal alemany: com es proposa que els Estatuts d’Autonomia no siguin considerats meres lleis orgàniques, ans Constitucions territorials sols aprovades en el territori de la Comunitat, però que no puguin entrar en el tema competencial, la distribució de competències passaria a quedar fixada en la Constitució (el primer gran problema a aquestes alçades de l’Estat de les autonomies!), i la part de competències estatals, en allò que afecti les Comunitats, hauria de debatre’s al Senat, on tindrien aquestes una mena de dret de veto (que, per cert, ja va ser proposat per Josep Piqué quan era President del PP a Catalunya, amb l’èxit entre els seus que ja coneixem), i on a més participarien en la codecisió del finançament (el qual model bàsic hauria de definir la pròpia Constitució, amb una al·lusió al principi d’ordinalitat tan reclamat des de fa anys).

Entenen que per a fer més efectiu aquest conjunt de funcions el millor model de Senat és l’alemany, format per membres dels Governs de les Comunitats, el que evitaria que es reproduís en aquesta cambra la democràcia de partits que domina el Congrés de Diputats i al qual s’atorgaria un paper en la composició dels òrgans constitucionals (Tribunal Constitucional especialment) Probablement aquesta és la idea menys original, però més viable.

L’ull de l’huracà es reflecteix en el penúltim foli: Catalunya, l’espinós tema de la singularitat, el fet de què tothom sigui conscient, sense dir-ho, de la raó potser irreversible del problema: que la supèrbia d’uns territoris i l’enveja d’altres han teixit institucions amb una argamassa d’interessos que serà molt difícil desfer sense que els seus beneficiaris lluitin amb ungles i dents (vegi’s, per exemple la “singularitat” del finançament del País Basc i Navarra) per mantenir-la. En definitiva, el proposat seria el millor model, si no fos el menys factible.

Hi ha algunes expressions del text que em recorden benvolguts companys de tertúlia pròxims ideològicament al document (per exemple, quan es diu que la primera responsabilitat a aquest respecte la té qui té el poder, és a dir, el Govern central, cosa que comparteixo), i d’altra banda, tinc la sensació que aquests juristes, com altres defensant les posicions de Podemos o del PP, es preparen per participar i/o assessorar els canvis que sense dubte s’hauran de produir en el futur. En tot cas, els que conformen aquest grup em produeixen una més que decisiva sensació de correcció doctrinal i de sensatesa pràctica, que no és poc en els temps que corren...