Com tota la meva generació i tantes altres que m'han precedit, soc nascuda, crescuda i viscuda en aquesta societat nostra construïda sobre els fonaments del patriarcat. Sé que n'hi haurà que només d'haver-se llegit aquesta primera frase ja començaran a esbufegar tot pensant, quina mandra. Si és el teu cas, prova de respirar i queda't. Si no, somriu i continua. Deixeu-me dir per començar que em declaro profundament feminista, però em confesso encara inevitablement masclista. Perquè és el que jo i totes les de la meva quinta hem mamat tota la vida. Perquè tot i ser de les que al pati del col·legi triava jugar a futbol, de les que quan he tingut l'edat he volgut sempre conduir i no anar de copilot, quan m'escodrinyo amb deteniment, descobreixo que hi ha tics que encara no m'he pogut espolsar del damunt. Ja no jo, el més fort és que ho veig reproduït en la meva filla i el seu entorn.
Jo era d'aquelles que sempre havia repudiat el rosa. Mai li vaig comprar una sola peça de roba d'aquest color quan era bebè. Mai li vaig regalar una nina. I resulta que quan ella ha començat a tenir consciència, s'ha enamorat del rosa. I de les nines i bebès. Perquè això és el que veu a la societat que els envolta.
En paral·lel, a la tardor calenta que es vivia a Catalunya amb l'empenta del procés, es coïa i feia eclosió al conjunt de l'Estat el moviment feminista, que d'un temps ençà ha reviscolat a Espanya amb una força sense parangó a Europa. Un dels fets que sens dubte va fer despertar l'esperit combatiu hereu dels setanta i que durant tants anys havia estat dormitant va ser la violació dels autobatejats com la Manada. El feminisme és reactiu. Per essència. Deia Simone de Beauvoir que el feminisme és una manera de viure individualment i de lluitar col·lectivament. Aquell cas, com el de Dani Alves, va ser paradigmàtic del masclisme intrínsec que s'escola per tots els porus de la societat. El sentiment d'impunitat d'ells cap a elles.
L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió indica que un de cada tres catalans considera que el feminisme ha anat massa lluny (literalment, perquè aquesta era la pregunta textual del CEO). Aquesta sensació d'atipament es dispara quan el segment de població es concentra en la franja dels homes joves. Més de la meitat dels que tenen entre 16 i 24 anys pensen que l'onada morada s'ha passat de frenada i que se'ls està discriminant. És fàcil escandalitzar-se davant d'aquesta constatació, però el cert és que l'actitud de les noves generacions té el seu sentit.
Aquest estiu, una bona amiga gens sospitosa de simpatitzar amb el patriarcat, em confessava que vivia amb preocupació la incomoditat que el seu fill adolescent manifestava envers el feminisme. A l'escola s'esmercen en educar-los en la necessitat de fomentar la igualtat, vigilant les actituds dels nens i protegint i empoderant les nenes. La immensa majoria d'aquests joves que es rebel·len han estat educats en els valors de la igualtat. I han crescut en una societat encara masclista, però més igualitària. I això ha anat generant un pòsit que ha provocat l'efecte contrari, que els ha dut a agafar mania a determinats discursos i fer que fins i tot se'n fotin i els banalitzin. Això està passant, igual com els més joves són els que més atrets se senten pels discursos d'ultradreta.
A tots aquells que n'esteu farts, benvinguts. Intentarem fer-vos-ho el més agradable possible. Però tingueu clar que no hem arribat ni tan sols a la cantonada. Queda camí per estona. Perquè el masclisme viola, perquè el masclisme mata, perquè el masclisme ens roba, perquè el masclisme ens arracona en la investigació mèdica. Perquè tot i ser feministes, encara som masclistes. Que no decaigui.
Jo era d'aquelles que sempre havia repudiat el rosa. Mai li vaig comprar una sola peça de roba d'aquest color quan era bebè. Mai li vaig regalar una nina. I resulta que quan ella ha començat a tenir consciència, s'ha enamorat del rosa. I de les nines i bebès. Perquè això és el que veu a la societat que els envolta.
En paral·lel, a la tardor calenta que es vivia a Catalunya amb l'empenta del procés, es coïa i feia eclosió al conjunt de l'Estat el moviment feminista, que d'un temps ençà ha reviscolat a Espanya amb una força sense parangó a Europa. Un dels fets que sens dubte va fer despertar l'esperit combatiu hereu dels setanta i que durant tants anys havia estat dormitant va ser la violació dels autobatejats com la Manada. El feminisme és reactiu. Per essència. Deia Simone de Beauvoir que el feminisme és una manera de viure individualment i de lluitar col·lectivament. Aquell cas, com el de Dani Alves, va ser paradigmàtic del masclisme intrínsec que s'escola per tots els porus de la societat. El sentiment d'impunitat d'ells cap a elles.
L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió indica que un de cada tres catalans considera que el feminisme ha anat massa lluny (literalment, perquè aquesta era la pregunta textual del CEO). Aquesta sensació d'atipament es dispara quan el segment de població es concentra en la franja dels homes joves. Més de la meitat dels que tenen entre 16 i 24 anys pensen que l'onada morada s'ha passat de frenada i que se'ls està discriminant. És fàcil escandalitzar-se davant d'aquesta constatació, però el cert és que l'actitud de les noves generacions té el seu sentit.
Aquest estiu, una bona amiga gens sospitosa de simpatitzar amb el patriarcat, em confessava que vivia amb preocupació la incomoditat que el seu fill adolescent manifestava envers el feminisme. A l'escola s'esmercen en educar-los en la necessitat de fomentar la igualtat, vigilant les actituds dels nens i protegint i empoderant les nenes. La immensa majoria d'aquests joves que es rebel·len han estat educats en els valors de la igualtat. I han crescut en una societat encara masclista, però més igualitària. I això ha anat generant un pòsit que ha provocat l'efecte contrari, que els ha dut a agafar mania a determinats discursos i fer que fins i tot se'n fotin i els banalitzin. Això està passant, igual com els més joves són els que més atrets se senten pels discursos d'ultradreta.
A tots aquells que n'esteu farts, benvinguts. Intentarem fer-vos-ho el més agradable possible. Però tingueu clar que no hem arribat ni tan sols a la cantonada. Queda camí per estona. Perquè el masclisme viola, perquè el masclisme mata, perquè el masclisme ens roba, perquè el masclisme ens arracona en la investigació mèdica. Perquè tot i ser feministes, encara som masclistes. Que no decaigui.