Fa unes setmanes vaig publicar un article en què demanava a les dones que prenguessin el protagonisme que se’ls nega. Algunes dones que m’aprecien em van dir el mateix: “potser que al proper article et dirigeixis als homes”. A les dones un home no els ha explicar què és el feminisme. En tot cas el que cal, en general, és que els homes ens parlem a nosaltres sobre com actuem en el nostre dia a dia. 

Fa un temps en una tertúlia a TV3 en Bernat Dedéu em va titllar de “feminista de Viquipèdia”. Vaig riure, touché. L’expressió és feridora i està ben trobada. Segurament tenia raó. Recapitulo.

Treballo en un programa de ràdio on l’equip està format per quatre homes (dos d’ells directors i jo en sóc el sotsdirector) i tan sols una dona. Treballo en una ràdio on tot els programes emesos en horari de màxima audiència estan presentats per homes. Aquesta ràdio ha tingut tres directors i tres caps de programa. Tot homes. He estat en tertúlies on majoritàriament hi ha una o cap dona. Homes i més homes.

En les meves peripècies polítiques em trobo en reunions on no només hi ha poques dones sinó que sovint no n’hi ha cap. Elaboro documents en què el nombre d’homes participants és el 100%. Recordo una reunió a la seu d’un partit polític on érem sis homes. Només seure vaig espetar "només hi ha tites aquí tu". Ningú va riure. Sabeu per què? Perquè és "normal". 

I el problema no són “els altres”. El problema és que jo no m’he negat mai a deixar de treballar, escriure o participar en res encara que detectés aquesta anomalia. No entraré al debat de les quotes i la discriminació positiva. Però sí que he detectat la mateixa resposta quan una dona exigeix aquesta “quota”: “oh! És que l’important és el nivell de la persona, no el sexe”. La història de la humanitat i el nostre present no vindria precisament a reforçar aquest argument.

A les meves feines diverses des dels 16 anys he sentit companys menyspreant de viva veu dones, els he sentit i vist vexant dones en la seva absència i també en la seva presència. He sentit riures còmplices responent a aquestes actituds. M’he sentit incòmode? Molt. Hi he fet alguna cosa? Poc.

Com a home blanc heterosexual i (de l’últim vestigi) de classe mitjana tinc un privilegi genèric. En les meves relacions laborals, afectives, sexuals o d’amistat amb les dones, el sistema em protegeix. Què vull dir amb això? Que en realitat tinc la llibertat d’actuar com un masclista o un maltractador en la intensitat que em vingui de gust. Tinc aquesta llibertat, gaudeixo de butlla.

Mai he passat per mascle alfa ni paio arquetípicament masculí. Però segur he fet comentaris i he perpetrat actituds que han incomodat en algun moment una dona. I el pitjor, segurament ni n’he sigut conscient. De fet el problema no és només si ho he fet o no. El problema és que ho podria fer. El sistema em protegeix, em valida, em disculpa, se n’oblida, em perdona. Je m’accuse.

Com a home, penjar tuits reclamant “on són les dones”, llegir, entendre i compartir els postulats feministes és fàcil. Podria no fer-ho i ningú m’ho tindria en compte. És pur postureig encara que hi hagi bona intenció. M’assalta la pregunta: es pitjor un masclista que va de cara o un feminista de Viquipèdia?

Enteneu-me. No busco el perdó ni l’acceptació de cap dona. Aquest no és un article moral. En tot cas el que busco és la reflexió dels meus coetanis mascles. Ens pregunto: Per què no els fem costat incondicionalment? 

Ara mateix veig dones organitzant-se, sense complexes. Reclamant el que és legítim amb un missatge nítid i directe. Però, i nosaltres? On som? O només són altres les lluites pels drets i llibertats que ens interpel·len? Per què aquesta sí... però no tant? Potser és que ja ens està bé? 

Homes: com deien les sufragistes angleses: Fets, no paraules. I de moment, nosaltres, només tenim paraules.