L’anomenat “debat entre candidats” per a dirigir el PSOE ha estat la darrera manifestació del naufragi de l’opció socialista a Europa, o com ells mateixos ja s’anomenen, socialdemòcrata. L’acte en si, absent d’idees i de projectes, va acabar esdevenint una batussa pública entre dos, de poc nivell i farcida de retrets i envestides, amb un espectador al mig, que s’ho mirava. Si aquesta és l’esquerra que aspira a governar Espanya, tot fa pensar que hi ha, encara, uns quants anys per endavant d’executiu conservador. Aquella força de canvi que arribà al poder el 1982 és, avui, una caricatura del que va ser, amb uns líders històrics que ja formen part del sistema, veritable beautiful people, amb dirigents que comparteixen consells d’administració amb l’oligarquia de tota la vida, amb casos reiterats de corrupció i amb una xarxa de poder territorial representada pels barons, nom ben escaient a un partit monàrquic com ja ha acabat esdevenint, amb els anys. La desorientació és absoluta, més encara quan, al final, acaben rivalitzant amb la dreta per a veure qui és més nacionalista espanyol. Fora d’aquest àmbit, doncs, no és fàcil de trobar un discurs sòlid que s’associï a un projecte engrescador, regenerador i útil als interessos dels sectors populars i que tingui alguna relació amb el socialisme espanyol. Segons quin siguin els resultats aquest diumenge, el PSOE pot trencar-se i iniciar un camí ple de dificultats, tot i que, probablement, no tant com el que ha convertit en no-res el PASOK, el partit dels socialistes grecs. Pel que fa al català, fora ja del PSC els noms amb més prestigi, la dinàmica que duu el fa anar de mal borràs i cada cop se situa més a prop de la irrellevància. Unes properes eleccions no faran més que confirmar aquest presagi. Quan no se sap què es vol, on es va i quins interessos realment es volen defensar, es pot esperar qualsevol cosa excepte miracles.

Dels cinc candidats que, a les eleccions franceses, van situar-se al voltant del 20% dels sufragis, tres havien passat pel partit socialista: Jean Luc Melenchon, Emmanuel Macron i Benoît Hammon, aquest darrer candidat oficial del PSF i que va obtenir tan sols un 8% dels vots, el pitjor resultat de la història. Els propers dies en podrem avaluar la intensitat de la desbandada, un cop es coneguin amb detall tots els noms de la nova arquitectura governamental i dels integrants de les llistes electorals per les diferents circumscripcions.  A Alemanya, Martin Schultz, que semblava ser la gran esperança blanca del SPD, no ha alçat el vol tan enlaire com gairebé tothom augurava i, fins i tot, ha perdut en el seu propi feu: Renània del Nord-Westfàlia, el land més poblat del país, on nasqué Schultz i tradicional plaça forta del seu partit. D’això fa tan sols quatre dies. Abans, el 7 de maig, els socialdemòcrates van estimbar-se a Schleswig-Holstein, com ho havien fet el 26 de març al Sarre. Mals temps, doncs, per a la socialdemocràcia europea, un dels dos pilars al voltant dels quals s’havia anat construint Europa, de la II Guerra Mundial ençà.

Dels 27 estats de l’actual Unió Europea, tan sols mitja dotzena tenen cap de govern o primer ministre socialista, socialdemòcrata o reformista progressista, per no dir de centreesquerra que és com, ara mateix, s’estimen més de ser anomenats alguns. Sovint, però, el govern no és en solitari, sinó en coalició amb altres forces, no necessàriament progressistes. Es tracta d’Àustria amb Christian Kern, Itàlia amb Paolo Gentiloni, Malta amb Joseph Muscat, Portugal amb António Costa, Suècia amb Stefan Löfven i Txèquia amb Bohuslav Sobotka. Queden enrere aquells temps en els quals els líders i estadistes de forces pertanyents a la Internacional Socialista eren no sols referents polítics, sinó també ètics i morals, per als seus compatriotes i arreu del món. Parlo de Willy Brandt, Olof Palme, Sandro Pertini o Mário Soares, tan diferents de Felipe González, Bettino Craxi o German Schroeder. L’esquerra amb vocació de majoria i voluntat de govern sembla navegar sense brúixola, a Europa, de manera que és impossible que arribi mai a cap port. Una nova esquerra, radicalment democràtica, lliure de corruptes i que tingui clar quins sectors socials representa i quins interessos vetlla, és avui imprescindible al vell continent. No parlo, doncs, d’una esquerra que es confon amb la dreta, sinó de tota una altra cosa. Al segle XXI, els mots socialisme o socialista, per ells mateixos, ja han perdut la capacitat de suscitar il·lusió i esperança. Però, més enllà de les paraules, hi ha els fets. I només aquests poden tornar a adquirir la condició de brúixola.