Ahir anit, el jutge del Suprem, Pablo Llarena, va sopar amb la seva esposa i Alberto Fernández-Díaz, i no sabem si la seva esposa, també, al restaurant Cou-Cou (Mont-Ras, Palafrugell), en una mena de terrassa mig a l’aire lliure, que feia molta calor i era nit postlluna plena i posteclipsi, i de ple estiu, que bé s’ho val. No utilitzaré aquesta tribuna per criticar que cadascú sopi amb qui li plagui i on vulgui, i faci ús com li sembli del seu espai d’esbarjo durant el cap de setmana.

Però mentre Pablo Llarena sopava amb el que suposem que és el seu amic Alberto Fernández-Díaz, regidor i portaveu del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Barcelona, a la mateixa població de Palafrugell (Baix Empordà) es celebrava un Sopar Groc per demanar l’alliberament de Jordi Sánchez, que ahir justament feia 286 nits que estava en presó preventiva per ordre del Tribunal Suprem, en la causa que ocupa Llarena, juntament amb Jordi Cuixart. I en feia 269 que hi eren Oriol Junqueras i Quim Forn; 160 nits que en porten Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Jordi Turull i 129 que en porta la presidenta Carme Forcadell.

Ell conversava acalorat –feia calor, dissabte nit- i potser distès amb el germà del responsable de l’Operació Catalunya–la que va posar en marxa el Ministeri de l’Interior per ordre de l’exministre Jorge Fernández-Díaz, a qui cap causa s’ocupa d’investigar què suposa posar les clavegueres de l’Estat (i els recursos!) contra els polítics catalans, i ni tan sols li va comportar una reprovació al Congrés- i potser s’enarborava dels nou mesos de presó que fa que són els presos els polítics catalans i líders de la societat civil en condició de presos polítics. Sí, presos polítics per un delicte que no delicte, no és delicte- convocar referèndums, no és delicte; i tothom sap que la violència de la sedició no va ser perquè no hi va haver violència, més enllà de la perpetrada pels 9.000 efectius que va enviar l’exministre Zoido, predecessor del sinistre Fernández-Díaz, esmentat anteriorment.

Devia incomodar-lo a Llarena, i als seus companys de taula, haver d’abandonar el local escortats i amb més seguretat de l’habitual, havent estat descoberts, perdent aquesta pàtina que dóna l’anonimat, i entre crits de “Benvinguts a l’Empordà, eh!” i “Els carrers seran sempre nostres!” i altres càntics potser no identificats.

Però, mira: és el mínim, que s’incomodin. Perquè també incomoda aquestes connexions tan fefaents entre justícia i política; també incomoda i grinyola que Llarena afirmés en una intervenció als cursos d’estiu de la Complutense que la justícia no està polititzada i defensés que la ideologia serveixi per interpretar la llei, només uns dies abans  que tornés a denegar l’alliberament de Cuixart, Sànchez, Turull, Rull, Junqueras, Romeva, Forn, Bassa i Forcadell i rebutjar substituir la presó per altres mesures cautelars menys severes, al·legant risc de fuga. I incòmode i indigna que es reiteri en les seves interlocutòries aquestes tesis, obviant la derrota que han suposat en la gestió de les euroordres contra la resta dels representants de l’antic executiu, inclòs el mateix President Puigdemont.

Llarena sopa a l’Empordà perquè és estiu, com esquia a la Cerdanya quan és hivern i es passeja amb la voluntat de fer-ho tranquil·lament com fins ara per un indret, Catalunya, on és impune, amb aires de cacic. No esperi que li riguem les gràcies. Un jutge que es vanta d'instruir justícia a partir de la mateixa ideologia, que es deia adular per patriotes que l’emulen com un salvapàtries és lluny d’impartir justícia. Però que no pateixi. Europa hi és i hi serà per dir-li que la prevaricació és com un bumerang, que torna, tard o d’hora, i l’encalçarà per la mateixa raó que els tribunals alemanys, belgues, suïssos o britànics l’han aplacat. Temps al temps.