És perfectament normal que el lector consideri avorrida la política. Després dels dies àlgids del 2017 i tot el que se'n va desprendre, és evident que tot ha canviat molt. Ja no hi ha dies històrics cada setmana, ni tuits que condicionen decisions al més alt nivell, ni un horitzó compartit que alimenti expectatives més o menys realistes de canvi. Ser previsible, en política, acostuma a ser una virtut, especialment qua hi ha un objectiu; quan no hi és, la previsibilitat és negativa, perquè només comporta que la història es repetirà, cada vegada amb menys nivell i les polèmiques més desgastades, vorejant la inutilitat. El còctel és difícil de digerir per als lectors, també per als entrenats, perquè conflueixen molts elements en un mateix cansament. Fins i tot hi ha vegades que els mateixos polítics semblen cansats, cansats d'ells mateixos, com si s'ho poguessin permetre. La política, potser per culpa de tots plegats, sembla avorrida

Però no ho és, encara que això sigui una sorpresa per a alguns. Potser els polítics han fet avorrida la política -amb la connivència dels mitjans, que no sempre sabem sortir de la roda declarativa-, però la política, en essència, no ho és. En definitiva, no tindria per què ser-ho. Potser el principal defecte de la roda del periodisme polític és que es parla més de polítics que de polítiques, que no tradueix correctament les declaracions, que li costa elevar la mirada. Per aquest motiu, entre d'altres, Nació posa en marxa l'Snooker, un podcast de política hardcore per als més insiders. Traducció per a tots aquells a qui l'ús de tantes paraules en anglès els genera urticària: un espai en àudio i en vídeo per parar el cronòmetre, desgranar temes de fons, propiciar converses tranquil·les -la millor fórmula per trobar titulars- i aprofitar el bagatge de la redacció, que no sempre pot destil·lar-se en la voràgine diària de peces i alertes.

No és una tertúlia, perquè ja n'hi ha moltes i fins i tot les més proscrites es poden repetir, ni tampoc un espai des d'on alliçonar, perquè per això ja hi ha altres altaveus i altres maneres de dirigir-se a l'audiència. La fórmula és senzilla, i precisament per això és complexa: asseure's al voltant d'una taula de billar -l'Snooker, ho sabran els més malalts, és un bar on se celebren les nits electorals en totes les circumstàncies-, posar-hi bona cara, posar-hi bon humor, analitzar l'actualitat amb un llenguatge planer però sense perdre el rigor, fer les preguntes que toquin a l'entrevistat i sortir d'allà amb la sensació que alguna cosa s'ha pogut aprendre. Que no s'ha perdut el temps i que ha estat una bona mitja hora. La nostra primera convidada ha estat Marta Pascal, l'última portaveu de Convergència i una de les veus del catalanisme més denostada a Twitter. Es nota que no la coneixen del tot, i que no estan al corrent de les seves aptituds.

El format, a banda, també ajuda a potenciar una de les virtuts de Nació, que és la sintonia entre l'equip. És impossible fer un diari cada dia si no hi ha un cert entusiasme -això va en funció del dia, com passa a totes les feines, però sempre és bo de mantenir- i si no hi ha un esperit d'equip travat des de la complicitat i els anys viscuts colze a colze. Poques coses uneixen tant una redacció com haver treballat la informació de manera genuïnament col·laborativa, i a l'Snooker aspirem a fer-ho evident davant del públic. Perquè no és només explicar les notícies, ser els primers en explicar-les o treballar-les amb profunditat: també importa el procés que se segueix abans de publicar-les. I aquest procés també formarà part del pòdcast: si es vol parlar de política hardcore, també s'ha d'explicar com funciona el periodisme hardcore.

En definitiva, Nació estrena aquest dijous un format per interpretar i per entretenir a parts iguals, sense que els dos conceptes siguin incompatibles. I, de la mateixa manera que els periodistes s'han d'acostar als lectors per entendre'ls millor, els lectors tindran ara l'oportunitat de conèixer-nos, de saber com funcionem, de saber quina relació -excel·lent, i que duri- tenim entre nosaltres. Que és l'única manera que tenen els diaris per créixer: fer menys avorrides les coses que ho semblen, potser perquè ho són menys del que semblen.