La convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya per al 12 de maig, lluny de ser un obstacle, una nosa o una complicació, pot ser una oportunitat magnífica per començar a sortir de la sínia i deixar de fer tombs i més tombs, sense avançar cap a un lloc concret, tot provocant desconcert, decepció i fatiga. Enguany farà ja set anys d’ençà del primer d’octubre de 2017, la data més destacada en la història del nostre país, pel que fa a la voluntat d’emancipació nacional, després de la desfeta col·lectiva que va iniciar-se a Almansa, el 1707.
Contràriament al que alguns pensen i afirmen, l’1 d’octubre d’aquell any, juntament amb el dia 3 del mateix mes, no va ser cap derrota, sinó una victòria cívica, democràtica, popular, és a dir, nacional. El poble, l’única estructura d’estat que de debò teníem, va estar a l’alçada històrica del moment, com mai abans, al llarg dels tres darrers segles. En tot cas, si hi va haver alguna derrota, aquesta va ser política i afectaria llavors partits i institucions, però no la gent, els ciutadans anònims, el poble. Comparat amb el 14 d’abril de 1931 i el 6 d’octubre de 1934, dates que s’associen quasi en exclusiva a líders concrets (Macià i Companys), l’octubre de 2017 es vincula, sobretot, al protagonista real: el poble anònim de totes les edats, condició social i orígens territorials.
Malauradament, la República Catalana que el nostre Parlament va aprovar no existeix; l’acord parlamentari de proclamació no va aparèixer mai publicat ni al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, ni tampoc al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya; la bandera espanyola mai no deixà d’onejar a la seu del govern català al Palau de la Generalitat; no vam tenir el control real del territori, ni sembla que ens ho proposéssim, i cap estat no ens va reconèixer. La lliçó apresa és clara: tenir raó i defensar una causa justa no sempre et duu de manera directa a la victòria, ni tampoc l’ús de la força (civil o militar), si no es fa servir, alhora, la intel·ligència política.
Vam cometre errors monumentals, començant pel menyspreu ridiculitzador d’Espanya, presentant-la com una cosa de fireta, menystenint les estructures d’estat que sí que ells tenen i que, amb diners nostres, fan servir contra nosaltres, però que nosaltres no tenim: diplomàcia professional arreu del món, forces armades modernes de terra, mar i aire, serveis d’intel·ligència actius i una maquinària comunicativa demolidora. Tampoc no es va tenir prou en compte la magnitud del pòsit ideològic del franquisme, amb l’abast, la profunditat i la transversalitat que ha demostrat tenir a la societat espanyola com a reacció anticatalana d’odi ètnic. I, en general, no es pensava en la imatge de policies retirant urnes, pel seu impacte internacional negatiu, i, menys encara, en les escenes de brutalitat policial i vandalisme uniformat, amb corretjam o amb toga, que vam patir.
Contràriament, vam sobrevalorar la reacció democràtica que confiàvem que hi hauria a les institucions europees, de les quals no s’esperava un arrenglerament tan decidit, i acrític, al costat de les autoritats espanyoles. Cap portaveu de la UE no va ser capaç de condemnar l’ús de la violència contra els ciutadans europeus de Catalunya, mitjançant cossos policials armats contra una població civil que tan sols es proposava de dipositar el seu vot en una urna. I, tot i alçar l’estendard del respecte al marc constitucional de Brussel·les estant, no hi ha hagué cap protesta per la suspensió d’una part del bloc constitucional a Catalunya, amb l’aplicació de l’article 155, que retallà drets i llibertats. Vam aconseguir simpatia i prestigi en l’opinió pública internacional, en molts mitjans de comunicació i entre personalitats reconegudes arreu del món. Però de part de països que intuíem amics, no n’arribà amb tota claredat la denúncia de la brutalitat policial i, d’alguna manera, el reconeixement del comportament cívic, pacífic i democràtic dels catalans.
El cert és que vam anar a l’embat per la independència amb més patriotisme que ciència i amb més innocència que punyeteria, sense ser conscients que Espanya estaria disposada a tot per impedir-ho. Fora injust de carregar els neulers del resultat final només al govern i als polítics, perquè tots, sense excepció, societat, partits, entitats i govern, ens vam anar alimentant, mútuament, animant-nos els uns als altres en la marxa col·lectiva cap a la llibertat. El poble, la gent, els protagonistes anònims de la revolta democràtica empenyien, amb tot l’entusiasme i amb tota la valentia el govern de la Generalitat, convençuts que aquest ja anava fent els deures elementals que tot procés d’independència comporta.
I el govern, al seu torn, veient l’empenta civil infatigable, robusta, decidida, anava cap endavant, encara que, ai las, mai no va dir que no tenia la feina tan avançada com tothom suposava. Enmig de l’engrescament col·lectiu, quan semblava que tot estava dat i beneït, vam llençar-nos a la piscina quan no hi havia aigua. És, és a dir, el dia D, a l’hora H, no teníem ni complicitats internacionals (no sols d’Estats), ni suport financer per a una primera etapa, ni control dels punts neuràlgics del territori, ni cap pla eficaç de comunicació, ni una estratègia de resistència cívica i mobilització popular, ni tot l’entramat simbòlic que, en aquests casos, esdevé imprescindible, decisiu i determinant. I vam prendre mal, justament perquè no hi havia res preparat, ni dins, ni fora del país, un cop fet i guanyat el referèndum.
No ens podem permetre, ara i en el futur, repetir els mateixos errors, amb improvisació permanent, sense disposar d’un pla seriós d’accés a la independència, en tots els àmbits, contemplant el màxim d’escenaris possibles, i sense un comandament únic. Si ens tornem a intentar capbussar en un pam d’aigua, ens tornarà a passar el mateix i la trompada serà idèntica. No duu enlloc l’absència d’una mínima estratègia realment nacional, no sols dels partits sinó del poble nacional, ni tan sols en l’àmbit antirepressiu, les desqualificacions constants, si no insults, entre els tres partits. Llavors vam aconseguir de mobilitzar tot un poble i prendre la iniciativa, de manera que era Espanya qui anava a remolc. Però no vam ser capaços, a l’hora de la veritat, de prendre les decisions adequades.
Aquesta legislatura que ara s’ha acabat va començar amb l’entesa dels tres partits independentistes per escollir el president de la Generalitat, però de les tres formacions només dues van formar govern i, d’aquestes dues, al final, només una ha acabat governant tot el que ha durat la legislatura. Realment, si ho haguessin dissenyat els nostres enemics, no ho haurien sabut fer millor. Aquesta barreja de desgavell, desavinences constants i política de vol gallinaci ha tingut efectes devastadors sobre l’estat d’ànim de la societat civil amb consciència nacional i voluntat emancipadora.
És un error plantejar les eleccions només com una valoració de l’acció de govern, perquè això sí que té sentit en els Estats nacionals amb democràcies consolidades: Alemanya, Suïssa, Eslovènia... Governar malament fa perdre vots, governar bé en manté i només governar molt bé n’aporta de nous. Però en el nostre cas, no es tracta només d’això si, de debò, estem en un procés cap a la independència. En aquest cas, el govern no ha de ser només un bon òrgan gestor, sinó un govern amb horitzó, un govern amb èpica, que faci trempar la gent i que sigui conscient que l’1 d’octubre, el 3, a l’aeroport i a La Jonquera, com a cada racó del país, la gent no sortia al carrer, ni es deixava estomacar per reclamar el traspàs de rodalies, la supressió de l’impost de successions o per oposar-se al Hard Rock. La gent era al carrer per una altra cosa i la gent jove va sortir quan semblava que anava de debò: per la independència.
Deien els vells republicans irlandesos, abans de la independència de la part sud del país, que les dificultats d'Anglaterra són les oportunitats d'Irlanda. Doncs, el mateix podíem dir d’Espanya i de Catalunya, com sovint feia Josep Benet. Espanya no ha fet, ni farà mai res, a favor nostre, per convenciment, sinó per simple necessitat. En són un exemple magnífic, tant l’amnistia, com la normalització de l’ús de la llengua catalana a les Corts espanyoles i a les institucions europees. Ho fan ara perquè no tenen més remei que fer-ho, si volen continuar governant l’Estat i és de lògica elemental que els partits catalans utilitzin la seva capacitat de decisió per actuar a favor nostre, ara que poden fer-ho.
El 12 de maig, ens caldran partits i candidats disposats a recuperar la confiança de la gent i obtenir el vot popular, no amb vaguetats, ni propostes estrambòtiques, ni promeses que saben que no compliran, sinó amb coratge, autoritat moral, capacitat de lideratge i credibilitat política, per avançar, des d’un bon govern, cap a la independència. I lideratges valents, que siguin referents col·lectius i interlocutors vàlids davant la comunitat internacional, a l’alçada de la maduresa cívica de la societat catalana. Necessitem gestos clars i no ambigus, senyals convincents que congreguin novament la gent, recuperant la iniciativa al voltant del nostre programa per deixar d’anar a la defensiva contra les agressions que signifiquen els programes dels nostres adversaris.
Una política nacional valenta implica tornar a dur al Parlament, per a ser aprovada de nou, tota la legislació social que, malgrat millorar les condicions de vida de la gent, sobretot dels sectors més desafavorits i territorialment més desvalguts, ha estat anul·lada davant del Tribunal Constitucional. I veure llavors què fa l’esquerra espanyola a Catalunya i com es posicionen les forces populistes, votant contra el poble. Són ells els que han d’entrar en contradicció votant-hi en contra i no pas nosaltres, votant-hi favorablement en una cambra democràtica. I començar a disposar de criteris clars sobre la plenitud d’ús de la llengua catalana i la seva qualitat, l’àmbit territorial (Països Catalans) i aspectes clau com la seguretat i la defensa nacionals, sobre els quals sembla que els partits no tenen opinió, com si fóssim l’única nació del món que no ha de disposar-ne.
Com hem vist al llarg de la història, no hi ha independència sense esforç, sense lluita i sense risc, sobretot per part dels lideratges polítics que es produeixin. La capacitat de negociar amb l’Estat ha de ser plenament compatible amb una administració del poder autonòmic a benefici de la majoria social i territorial al marge dels seus orígens i llengua, però també amb gestos clars de força cívica i política, sempre que calgui, camí de la independència. El 12 de maig hem de decidir, doncs, si continuem fent tombs a la sínia per no moure’ns de lloc, o bé si en sortim i emprenem el nostre propi camí cap a la llibertat nacional. Amb polítiques clares, fermes i decidides la gent seguirà, perquè la gent hi és i espera. Per això, passat el centenari del poeta Gabriel Ferrater, em prenc com un homenatge al poeta reusenc aquest vers dedicat a qui correspongui: “Gosa poder ser fort, i no t’aturis!”. Perquè la gent hi és.
Contràriament al que alguns pensen i afirmen, l’1 d’octubre d’aquell any, juntament amb el dia 3 del mateix mes, no va ser cap derrota, sinó una victòria cívica, democràtica, popular, és a dir, nacional. El poble, l’única estructura d’estat que de debò teníem, va estar a l’alçada històrica del moment, com mai abans, al llarg dels tres darrers segles. En tot cas, si hi va haver alguna derrota, aquesta va ser política i afectaria llavors partits i institucions, però no la gent, els ciutadans anònims, el poble. Comparat amb el 14 d’abril de 1931 i el 6 d’octubre de 1934, dates que s’associen quasi en exclusiva a líders concrets (Macià i Companys), l’octubre de 2017 es vincula, sobretot, al protagonista real: el poble anònim de totes les edats, condició social i orígens territorials.
Malauradament, la República Catalana que el nostre Parlament va aprovar no existeix; l’acord parlamentari de proclamació no va aparèixer mai publicat ni al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, ni tampoc al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya; la bandera espanyola mai no deixà d’onejar a la seu del govern català al Palau de la Generalitat; no vam tenir el control real del territori, ni sembla que ens ho proposéssim, i cap estat no ens va reconèixer. La lliçó apresa és clara: tenir raó i defensar una causa justa no sempre et duu de manera directa a la victòria, ni tampoc l’ús de la força (civil o militar), si no es fa servir, alhora, la intel·ligència política.
Vam cometre errors monumentals, començant pel menyspreu ridiculitzador d’Espanya, presentant-la com una cosa de fireta, menystenint les estructures d’estat que sí que ells tenen i que, amb diners nostres, fan servir contra nosaltres, però que nosaltres no tenim: diplomàcia professional arreu del món, forces armades modernes de terra, mar i aire, serveis d’intel·ligència actius i una maquinària comunicativa demolidora. Tampoc no es va tenir prou en compte la magnitud del pòsit ideològic del franquisme, amb l’abast, la profunditat i la transversalitat que ha demostrat tenir a la societat espanyola com a reacció anticatalana d’odi ètnic. I, en general, no es pensava en la imatge de policies retirant urnes, pel seu impacte internacional negatiu, i, menys encara, en les escenes de brutalitat policial i vandalisme uniformat, amb corretjam o amb toga, que vam patir.
Contràriament, vam sobrevalorar la reacció democràtica que confiàvem que hi hauria a les institucions europees, de les quals no s’esperava un arrenglerament tan decidit, i acrític, al costat de les autoritats espanyoles. Cap portaveu de la UE no va ser capaç de condemnar l’ús de la violència contra els ciutadans europeus de Catalunya, mitjançant cossos policials armats contra una població civil que tan sols es proposava de dipositar el seu vot en una urna. I, tot i alçar l’estendard del respecte al marc constitucional de Brussel·les estant, no hi ha hagué cap protesta per la suspensió d’una part del bloc constitucional a Catalunya, amb l’aplicació de l’article 155, que retallà drets i llibertats. Vam aconseguir simpatia i prestigi en l’opinió pública internacional, en molts mitjans de comunicació i entre personalitats reconegudes arreu del món. Però de part de països que intuíem amics, no n’arribà amb tota claredat la denúncia de la brutalitat policial i, d’alguna manera, el reconeixement del comportament cívic, pacífic i democràtic dels catalans.
El cert és que vam anar a l’embat per la independència amb més patriotisme que ciència i amb més innocència que punyeteria, sense ser conscients que Espanya estaria disposada a tot per impedir-ho. Fora injust de carregar els neulers del resultat final només al govern i als polítics, perquè tots, sense excepció, societat, partits, entitats i govern, ens vam anar alimentant, mútuament, animant-nos els uns als altres en la marxa col·lectiva cap a la llibertat. El poble, la gent, els protagonistes anònims de la revolta democràtica empenyien, amb tot l’entusiasme i amb tota la valentia el govern de la Generalitat, convençuts que aquest ja anava fent els deures elementals que tot procés d’independència comporta.
I el govern, al seu torn, veient l’empenta civil infatigable, robusta, decidida, anava cap endavant, encara que, ai las, mai no va dir que no tenia la feina tan avançada com tothom suposava. Enmig de l’engrescament col·lectiu, quan semblava que tot estava dat i beneït, vam llençar-nos a la piscina quan no hi havia aigua. És, és a dir, el dia D, a l’hora H, no teníem ni complicitats internacionals (no sols d’Estats), ni suport financer per a una primera etapa, ni control dels punts neuràlgics del territori, ni cap pla eficaç de comunicació, ni una estratègia de resistència cívica i mobilització popular, ni tot l’entramat simbòlic que, en aquests casos, esdevé imprescindible, decisiu i determinant. I vam prendre mal, justament perquè no hi havia res preparat, ni dins, ni fora del país, un cop fet i guanyat el referèndum.
No ens podem permetre, ara i en el futur, repetir els mateixos errors, amb improvisació permanent, sense disposar d’un pla seriós d’accés a la independència, en tots els àmbits, contemplant el màxim d’escenaris possibles, i sense un comandament únic. Si ens tornem a intentar capbussar en un pam d’aigua, ens tornarà a passar el mateix i la trompada serà idèntica. No duu enlloc l’absència d’una mínima estratègia realment nacional, no sols dels partits sinó del poble nacional, ni tan sols en l’àmbit antirepressiu, les desqualificacions constants, si no insults, entre els tres partits. Llavors vam aconseguir de mobilitzar tot un poble i prendre la iniciativa, de manera que era Espanya qui anava a remolc. Però no vam ser capaços, a l’hora de la veritat, de prendre les decisions adequades.
Aquesta legislatura que ara s’ha acabat va començar amb l’entesa dels tres partits independentistes per escollir el president de la Generalitat, però de les tres formacions només dues van formar govern i, d’aquestes dues, al final, només una ha acabat governant tot el que ha durat la legislatura. Realment, si ho haguessin dissenyat els nostres enemics, no ho haurien sabut fer millor. Aquesta barreja de desgavell, desavinences constants i política de vol gallinaci ha tingut efectes devastadors sobre l’estat d’ànim de la societat civil amb consciència nacional i voluntat emancipadora.
És un error plantejar les eleccions només com una valoració de l’acció de govern, perquè això sí que té sentit en els Estats nacionals amb democràcies consolidades: Alemanya, Suïssa, Eslovènia... Governar malament fa perdre vots, governar bé en manté i només governar molt bé n’aporta de nous. Però en el nostre cas, no es tracta només d’això si, de debò, estem en un procés cap a la independència. En aquest cas, el govern no ha de ser només un bon òrgan gestor, sinó un govern amb horitzó, un govern amb èpica, que faci trempar la gent i que sigui conscient que l’1 d’octubre, el 3, a l’aeroport i a La Jonquera, com a cada racó del país, la gent no sortia al carrer, ni es deixava estomacar per reclamar el traspàs de rodalies, la supressió de l’impost de successions o per oposar-se al Hard Rock. La gent era al carrer per una altra cosa i la gent jove va sortir quan semblava que anava de debò: per la independència.
Deien els vells republicans irlandesos, abans de la independència de la part sud del país, que les dificultats d'Anglaterra són les oportunitats d'Irlanda. Doncs, el mateix podíem dir d’Espanya i de Catalunya, com sovint feia Josep Benet. Espanya no ha fet, ni farà mai res, a favor nostre, per convenciment, sinó per simple necessitat. En són un exemple magnífic, tant l’amnistia, com la normalització de l’ús de la llengua catalana a les Corts espanyoles i a les institucions europees. Ho fan ara perquè no tenen més remei que fer-ho, si volen continuar governant l’Estat i és de lògica elemental que els partits catalans utilitzin la seva capacitat de decisió per actuar a favor nostre, ara que poden fer-ho.
El 12 de maig, ens caldran partits i candidats disposats a recuperar la confiança de la gent i obtenir el vot popular, no amb vaguetats, ni propostes estrambòtiques, ni promeses que saben que no compliran, sinó amb coratge, autoritat moral, capacitat de lideratge i credibilitat política, per avançar, des d’un bon govern, cap a la independència. I lideratges valents, que siguin referents col·lectius i interlocutors vàlids davant la comunitat internacional, a l’alçada de la maduresa cívica de la societat catalana. Necessitem gestos clars i no ambigus, senyals convincents que congreguin novament la gent, recuperant la iniciativa al voltant del nostre programa per deixar d’anar a la defensiva contra les agressions que signifiquen els programes dels nostres adversaris.
Una política nacional valenta implica tornar a dur al Parlament, per a ser aprovada de nou, tota la legislació social que, malgrat millorar les condicions de vida de la gent, sobretot dels sectors més desafavorits i territorialment més desvalguts, ha estat anul·lada davant del Tribunal Constitucional. I veure llavors què fa l’esquerra espanyola a Catalunya i com es posicionen les forces populistes, votant contra el poble. Són ells els que han d’entrar en contradicció votant-hi en contra i no pas nosaltres, votant-hi favorablement en una cambra democràtica. I començar a disposar de criteris clars sobre la plenitud d’ús de la llengua catalana i la seva qualitat, l’àmbit territorial (Països Catalans) i aspectes clau com la seguretat i la defensa nacionals, sobre els quals sembla que els partits no tenen opinió, com si fóssim l’única nació del món que no ha de disposar-ne.
Com hem vist al llarg de la història, no hi ha independència sense esforç, sense lluita i sense risc, sobretot per part dels lideratges polítics que es produeixin. La capacitat de negociar amb l’Estat ha de ser plenament compatible amb una administració del poder autonòmic a benefici de la majoria social i territorial al marge dels seus orígens i llengua, però també amb gestos clars de força cívica i política, sempre que calgui, camí de la independència. El 12 de maig hem de decidir, doncs, si continuem fent tombs a la sínia per no moure’ns de lloc, o bé si en sortim i emprenem el nostre propi camí cap a la llibertat nacional. Amb polítiques clares, fermes i decidides la gent seguirà, perquè la gent hi és i espera. Per això, passat el centenari del poeta Gabriel Ferrater, em prenc com un homenatge al poeta reusenc aquest vers dedicat a qui correspongui: “Gosa poder ser fort, i no t’aturis!”. Perquè la gent hi és.