No hi ha un mètode per envellir fent música pop, o rock, i els artistes han hagut d'improvisar el seu sobre la marxa. Aquest divendres han coincidit dos llançaments discogràfics, els de Bruce Springsteen i Madonna, herois de masses forjats als anys vuitanta tots dos, que representen alhora dues maneres d'afrontar l'edat i la relació amb el món.

D'una banda Springsteen amb Western stars, una obra bella i serena, de narrativa interiorista i suggeridors arranjaments de corda. Molt lluny del clixé del Boss milhomes de múscul i samarreta dels dies de Born in the USA (1984), tot cultivant la confidència i la bellesa sonora. Springsteen mira cap enrere i cap endins, i es fa fort en una estètica i un imaginari familiar, ben nord-americans, que fa pensar en les cançons que a principis dels setanta van enregistrar cantautors com ara Harry Nilsson o Glen Campbell.

A un altre extrem, Madonna, dient-nos amb Madame X que menjar-se el món des de la cresta de l'ona continua figurant al capdavant del seu ordre de prioritats. Madonna, turista de ritmes llatins i africans (reggaeton!), cantant en espanyol i en portuguès, parlant a les lletres de "boys" i "girls", no pas de "men" i "women", estirant el mite de la joventut i mirant de competir amb els nous ídols del pop i de la música urbana que salten a l'arena tant des de l'hemisferi nord com des del sud.

Bruce Springsteen i Madonna van coincidir en un altre temps en un lloc precís, el mainstream dels vuitanta, tot i que encarnaven valors gairebé antagònics: una idea d'autenticitat i de frivolitat, llarg recorregut i hit efímer (o això es pensava), l'èpica del rock i l'hedonisme de la música de discoteca. Passats els anys, continua sent així en certa mesura, però els uneix la perseverança, la voluntat d'arribar a audiències universals i de crear categories i unitats de mesura pròpies, i una noció de carrera que es fon amb la vida.

Potser no són tan lluny l'un de l'altre, al capdavall. Artistes que han establert vincles íntims molt duradors, al llarg de les dècades, amb molts milions de persones, tot un prodigi. Més enllà de les estètiques, dels nínxols de mercat, dels haters, dels enterradors vocacionals i del qui es pensen que menystenir fenòmens de masses els fa semblar més interessants.