L'acudit és antic com el món. Una dona gran s'acosta a una noia que espera davant d'un pas de zebra: “Perdoni, jove, seria tan amable d'ajudar-me a travessar la carretera?”. La noia respon amb un somriure: “Senyora, el semàfor encara està en vermell”. A allò que la senyora replica: “És que en verd puc creuar jo sola”.
Lee aquí el artículo de Jonathan Martínez en castellano.
Juraria que a hores d'ara ja s'ha dit tot sobre La substància, el film de Coralie Fargeat que va guanyar el premi al millor guió a Cannes i que ha desencadenat les adhesions més entusiastes i els odis més furibunds. Acabo de veure que Filmin ja l'anuncia per al gener, però encara és possible acostar-se als cines a fer-se dues hores llargues de reflexiva inquietud o a passar una mala estona, tot depèn de les nostres escurabutxaques. Jo, per part meva, no he pogut treure'm del cap l'acudit vell, la mateixa dona gran, la mateixa dona jove, la mateixa eterna beina.
Els amants del cinema reconeixeran de seguida el garbuix de picades d'ullet i referències. La misteriosa empresa clandestina de La substància s'assembla massa a La Companyia que promet una nova vida a Pla diabòlic. Per un instant creiem veure el passadís de La resplendor i la cambra de bany de Psicosi. Demi Moore bé podria haver estat Bette Davis a Eva al nu o Gloria Swanson a El crepuscle dels déus. Hi ha ecos de David Lynch i monstruositats que semblen sortides de la mollera de David Cronenberg. En fi, que tenim un sucós pastitx amb el millor de cada casa.
A partir d'aquí, la crítica ha apuntat tot allò apuntable. La història ens parla dels que venen l'ànima al diable, de Faust, Dorian Gray i el doctor Jekyll convertit en Hyde. Hi ha una indagació sobre la identitat. La mirada dels altres ens construeix i sembla que no som res sense els ulls que ens jutgen i rebutgen quan deixem de respondre a les seves expectatives. Hi ha també una crítica ferotge a la indústria de l'entreteniment, on els homes miren i les dones són mirades, on els inversors i executius prolonguen la seva vida útil fins a l'ancianitat mentre que la carrera s'esgota abans dels cinquanta.
Voldria extreure alguna moralitat, però diria que en el fons només hi ha el vell ensenyament de les tragèdies gregues. No et passis d'arrogant, no desafiïs els déus o el destí, no caiguis en la desmesura ni et flipis massa creient que duraràs per sempre. Veig la premsa del dia i el menú sona indigest. D'una banda i l'altra es repeteixen les catàstrofes climàtiques. Joe Biden se'n va de la Casa Blanca regant Ucraïna de mines antipersones i autoritzant míssils contra Rússia. Aldama explica a l'Audiència Nacional que el cas Koldo se sustenta sobre una xarxa de maletins i mossegades.
Suposo que La substància parla sense voler de tot això, però en realitat n'hi hauria hagut prou amb el vell acudit per entendre el que ens espera quan estiguem volent saltar-nos semàfors que sempre van estar en vermell.