El 23 d’abril, el president dels Estats Units (EUA) Joe Biden anunciava que havia finalitzat l’evacuació del personal diplomàtic de Khartum, que l’ambaixada dels EUA suspenia temporalment les seves activitats al Sudan i agraïa la col·laboració de l’Aràbia Saudita, Djibouti i Etiòpia en l’operació de repatriar els ciutadans estatunidencs. Era el tret de sortida. L’endemà tot un seguit de països i la Unió Europea (UE) repatriaven els seus ciutadans a través d’una base militar propera a Khartum, per via terrestre cap a Egipte, uns 700 quilòmetres, per Port Sudan o per l’aeroport internacional de Djibouti (a uns 1.200 quilòmetres de la capital sudanesa). Era la prova fefaent que la comunitat internacional es veia incapaç d’aturar un conflicte que colpeja un país ja prou castigat per la història recent.

[noticiadiari]2/255320[/noticiadiari]

Després de la independència (1956), Sudan va conèixer dues llargues guerres civils (1955-1972 i 1983-2005) que van provocar entorn de dos milions de morts en un país dividit entre un nord musulmà en què es concentrava el poder polític i militar i un sud animista i cristià on operava l’Exèrcit Popular d’Alliberament del Sudan de John Garang que s’oposava a la política centralista i islamitzant de Khartum. Finalment, després de l’alternança entre curts períodes democràtics i dictatorials, el 30 de juny del 1989 el coronel Omar al-Baixir dona un cop d'estat que té el suport dels EUA, del Regne Unit, d’Egipte i del Front Nacional Islàmic (FNI) de Hasan al-Turabi que acaba imposant una estricta versió de la xaria que provoca la segona guerra civil sudanesa.

El 1991, la dictadura militar-islamista d’Al-Baixir és motiu de tensions amb Egipte, l’Aràbia Saudita i les monarquies de la península aràbiga, perquè ofereix refugi a Ossama bin Laden i als dirigents d’Al-Qaida, que, entre 1991 i 1996, teixeixen una important xarxa financera gràcies als beneficis generats per la construcció d’infraestructures viàries al Sudan per encàrrec del govern. Al-Baixir és acusat de col·laborar amb el terrorisme, tot i les ambigües relacions que manté amb les potències occidentals (el 1994 entrega a França Ilitch Ramírez Sánchez, "Carlos", autor de diversos atemptats a la dècada dels 70 del segle passat). A principis d’aquest segle esclata el conflicte de Darfur (2003-2009) on les milícies àrabs i l’exèrcit assassinen, violen i expulsen milions de persones. Al-Baixir és acusat de crims contra la humanitat i sota pressió internacional es veu forçat a acceptar la secessió del Sudan del Sud (2011), que conté les tres quartes parts de les reserves de cru del Sudan, i la mediació a Darfur, que concentra més del 80% de les reserves restants. La situació econòmica esdevé insostenible i l’11 d’abril de 2019, després de mesos de protestes amb un protagonisme evident de les dones i els joves, cau la dictadura. Al-Baixir és entregat a la Cort Penal Internacional de la Haia i s’obre un període de transició cap a la democràcia.

Del procés de transició se n’ocupa el tinent general Abdel Fattah al-Burhan, que oficialment no estava compromès amb la repressió de la dictadura i encapçala el Consell Militar Transitori (CMT), que promet la celebració d’eleccions en menys de dos anys i que més tard dona pas al Consell Sobirà del Sudan (CSS), format per militars i civils i també presidit per Al-Burhan. Però els manifestants tornen a omplir els carrers de Khartum, reclamen una transició més ràpida i la depuració de les institucions i del personal de la dictadura i sorgeix la plataforma Forces de la Llibertat i el Canvi (FLC). Finalment, el 25 d’octubre de 2021, Al-Burhan dona un cop d'estat, que provoca el rebuig de la UE i d’altres països occidentals i, aparentment, també dels EUA, que, inicialment, juga a dues cartes, congela una ajuda de 700 milions de dòlars, però no promou cap acció o sanció contundent contra els colpistes, que semblen tenir el suport dels aliats de Washington a la regió (l’Aràbia Saudita, Israel, els Emirats Àrabs i Egipte). Preocupa, tanmateix, l’aproximació inicial d’Al-Burhan a Rússia i a grups islamistes vinculats a la dictadura per intentar trencar l’aïllament social en què es troba.

Però, les protestes persisteixen a Khartum i en diferents punts del país i, sota una creixent pressió internacional, per por que la crisi que dura ja més d’un any desestabilitzi els països veïns, el 5 de desembre de 2022, Al-Burhan i les FLC, que han esdevingut una elit civil poc representativa de les aspiracions de democràcia que encapçalen els Comitès de Resistència (CR) sorgits arreu del país, signen un acord on formalment es proposa desmantellar d’una vegada per totes l’aparell institucional de la dictadura, reformar l’Exèrcit i les forces de seguretat, arribar a acords de pau amb els diferents grups armats que operen al país i continuar amb el procés de transició. Això sembla del tot insuficient per gran part de la ciutadania, que reclama la instauració d’un govern civil democràtic, una pau integral, la reforma de les forces de seguretat i de l’exèrcit, justícia, veritat i rendició de comptes dels responsables de la dictadura. Alhora, les Forces de Suport Ràpid (FSR), un grup paramilitar comandat per Mohamed Hamdan Dagalo (denominat Hemedti), coprotagonista del cop d'estat d’octubre de 2021 que reclama la integració de les FSR en l’exèrcit, li disputa el poder a Al-Burhna, i manté un cert distanciament que ha acabat en l’enfrontament entre les forces dels dos generals. A pesar de no estar processats per crims de guerra, tots dos van tenir un paper destacat en les matances de Darfur i semblen preferir una nova guerra civil a donar pas a un sistema democràtic i rendir comptes als civils.

En aquesta tenaç resistència dels militars a deixar el poder hi juguen diversos factors. Sudan és un dels països més pobres del món, amb un PIB per càpita estimat en 3.700 $ el 2021 (ocupava el lloc 190 sobre un total de 229 països). Ara bé, l’economia està en mans de companyies connectades amb l’exèrcit i amb els grups armats que actuen al país, entre els quals les FSR, de tal manera que Hemedti i la seva família han construït un imperi econòmic a partir d’una de les principals riqueses del país, l’or, en l’extracció del qual s’utilitzen de manera inadequada mercuri i cianur, la qual cosa provoca greus problemes de salut entre els miners i de contaminació ambiental. L’exèrcit i les FSR també participen en sectors tan diversos com la construcció, el turisme, els electrodomèstics, la banca, les comunicacions, el comerç, les armes... L’exigència de l’oposició civil de posar llum en el poder econòmic dels militars va ser un altre dels factors que va precipitar el cop d'estat.

En definitiva, l’ambició i la lluita pel poder dels dos generals amenaça de massacrar encara més un país ja prou castigat per dècades de dictadura i de pobresa, mentre, un cop més, la inanició d’Occident defraudarà les esperances dels milions de sudanesos que fa anys que es manifesten i es juguen la vida als carrers per reclamar allò que suposadament són els valors que pregonem: llibertats i democràcia.