La política de trinxeres en què vivim és tan brutal que cada vegada costa més introduir alguna idea sense obtenir una resposta a la defensiva o alguna cosa pitjor. Però, bé, entre tots hem arribat fins aquí, i en aquests dies de fúria, ara entorn de la configuració del pròxim govern de Barcelona, cal dir en primer terme una cosa tan meridiana com que totes les forces polítiques tenen dret a fer el que estimin oportú en funció dels seus interessos. I que els interessos dels altres són, per definició, els més difícils d'entendre.

Per a Barcelona en Comú, la decisió és greu i, sigui quina sigui, tindrà efectes de llarga durada, perquè col·locarà aquesta força en un carril o un altre de l'escenari polític i no només establirà un nou sistema d'aliances i de rivalitats sinó que pot decantar el relat de país en els pròxims anys. Posar-nos en el lloc de l'altre és una de les coses que menys s'han fet a Catalunya en els darrers anys. Però si l'independentisme ho fes una mica més, i estalviant-se la retòrica acusatòria i la superioritat moral, s'adonaria que la cruïlla és de delicadíssima resolució, i que tants arguments hi ha per una banda com per a l'altra. I en tots dos camins hi trobem un càlcul de costos a considerar. El que n'ofereixi un de més baix, el mal menor, serà el que triarà, entenem, la senyora Ada Colau, una figura, com sabem, amb un contrastat sentit del poder i de l'estratègia.

Cal dir, però, que, més enllà del partidisme, hi ha un pacte que va en la direcció d'allò de "superar la Catalunya dels dos blocs", mentre que l'altre va en la línia de fortificar-los 'sine die'. I que és precisament l'espai que representa Barcelona en Comú el que, per la seva naturalesa de partit sobiranista però no independentista i amb certa capacitat de fer frontissa, més ha subratllat la conveniència de caminar cap a un escenari que deixés enrere la Catalunya polaritzada.

Podria semblar, per tant, una paradoxa que la força política que aparentment més ha desitjat la superació dels dos blocs, independentista i no independentista, s'acabés col·locant a una casella que no la facilitarà, ans el contrari. Entenc, però, que plantejar motivacions de país que van més enllà de l'ambició legítima d'un partit és pretendre carregar-li un pes molt alt a la consciència i que podria ser un abús. No ho dic pas amb ironia.

Però, al cap i a la fi, de què estem parlant quan parlem de superar la Catalunya dels dos blocs? De fer-los efectivament una mica més porosos i dialogants o de mirar que un dels blocs, el teu, arraconi i esclafi l'altre? En el punt on som, ja tenim prou informació per saber que aquesta segona pretensió, ara per ara, és il·lusòria. Per les dues bandes. Fins i tot des d'un punt de vista obertament antiindependentista podria ser interessant un govern mixt. És, després de tot, l'expressió dels corrents centrals del país, i d'un desig de moviment enfront de l'enrocament crònic. El càlcul de costos decidirà. Molta sort i inspiració, senyora Colau.