La pandèmia que estem passant ens posa a prova com a societat i posa en evidència el sistema que fa aigües per totes bandes; el sistema salvatge de producció, contaminant, desequilibrat i injust a nivell mediambiental i econòmic. Són moltes les veus que apunten a la necessitat d’un decreixement per tal de frenar la predació de la naturalesa que exerceix de defensa natural i, alhora, pot ajudar a construir un sistema social més just i equitatiu.

En un primer moment, semblava obrir-se una finestra d’oportunitat pel canvi de valors: els treballs d’atenció i cura són al centre i es visibilitzaven -tal com ja s'anava reclamant des del feminisme- com el que és essencial per a la vida i la societat. Però tal com apunta Sira Vilardell des del tercer sector social en una entrevista, «tothom ha vist la realitat, una altra cosa és si la societat i el sistema permetran que se segueixi posant aquesta realitat al davant».

Som davant del dilema d’anar pel camí del canvi fent que el que sosté la vida permeti un gir ecològic,  social, econòmic i cultural o seguir mirant cap a una altra banda, seguint amb la depredació de la natura, l’augment de les desigualtats i la destrucció de la vida i els valors.

La por ens ha fet reaccionar de formes diferents: xarxes de solidaritat veïnal, acció comunitària d’emergència, canvis en les polítiques socials, policies de balcó, dits assenyaladors... fer front als efectes socials ha tingut diferents respostes però tot apuntava a l’abandonament de l’individualisme malgrat el confinament.

El desconfinament ens posava, de nou, a prova; la mascareta i la distància com a símbol. Malgrat la confusió inicial el fet de portar mascareta i guardar la distància s’ha evidenciat com a única resposta efectiva per la no contagi, una resposta solidària, no egoista. La resposta és desigual però implementada àmpliament i responsablement.

Les desigualtats es mantenen i posen el sistema contra les cordes. Escoles que fan tres connexions cada dia amb el seu alumnat, d’altres que no en fan cap, d’altres que en fan algunes a la setmana, alumnes que no tenen xarxa Wi-Fi ni aparells informàtic per seguir les classes. La bretxa digital és més viva que mai.

S’aplaudeix el món sanitari, però no se’l reconeix en els salaris ni en el manteniment del lloc de treball. Paradoxalment es mobilitza alumnat universitari de medecina que dedica dotze hores a salvar vides, però se’ls manté a sobre la pressió lectiva.

I les desigualtats tenen efectes: els barris obrers tenen el nivell més alt d’infeccions i les condicions de vida més baixes tant a nivell econòmic com d’habitatges. Encara molta gent no té lloc on viure ni on dormir. Sense la solidaritat no és possible la supervivència.

No deixa de ser curiós qui crida a la desobediència i com. Aquells que de forma clara voten els qui defensen els seus privilegis. Els qui s’escuden en l’espai Schengen per tancar les fronteres europees i tanquen ports a vaixells de nàufrags, avui criden llibertat i reclamen llibertat de moviments. Ho fan en una manifestació -sense cap actuació policial, per cert- en la que reclamen desobeir i neguen, desafiant, que els efectes siguin el que diuen.

La lluita de classes és més viva que mai. Ens ho recordava fa uns anys el multimilionari Warren Buffet quan deia  «Per descomptat que la lluita de classes existeix. I estem guanyant els rics». Ara, amb aquesta pandèmia la lluita és encara més inhumana i desigual, plena d’evidències i d’invisibilitats. El canvi és possible, però cal afrontar-ho de cara i no girar la mirada.