Willy Veleta és un dels periodistes més incisius de Madrid. Treballa al Ctxt.es i no té pèls a la llengua a l'hora de preguntar. Als seus vídeos té l'habilitat de fer dir als protagonistes allò que a vegades no els convindria. Aquest divendres hi ha tornat. "T'he de reconèixer que m'enganxa molt lluny això, estic centrat només en Madrid", li ha dit Iñigo Errejón, a les portes del Congrés, quan li ha demanat per la suspensió dels quatre presos polítics catalans (Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull) com a diputats. 

És el drama de l'esquerra espanyola, fins i tot de la que es presenta com a alternativa al règim del 78. Que els drets polítics dels independentistes els "enganxen lluny" o, com admetia Irene Montero, "no s'hi pot fer res" per preservar-los. Amb el problema català, val més posar-s'hi "de perfil" encara que el tripartit de dretes fracassés el 28-A quan la mà dura amb "els colpistes" era el seu principal reclam. Els meritoris esforços dels comuns -Gerardo Pisarello i Jaume Asens han deixat molta clara la seva posició contrària a la suspensió des del primer moment- no han servit de res.

Un cop més, els socialistes, amb qui els comuns volen pactar-hi el govern espanyol i a qui van regalar sense gairebé negociació les presidències del Congrés i el Senat, han preferit plegar-se a la cridòria de la dreta narcotitzada d'odi contra l'independentisme i suspendre immediatament els tres diputats nacionalistes i el líder d'ERC, guanyador de les darreres eleccions a Catalunya. Ha anat de pressa malgrat que Meritxell Batet deia que mesuraria ella els tempos i que no tenia pressa. Poca batalla ha donat perquè fos el Suprem qui prengués la decisió.

El que ha passat amb la suspensió dels diputats independentistes té una doble lectura. Una d'immediata i una més a llarg i mitjà termini. Amb la mirada llarga fa evident fins a quin punt està encara verda la necessària negociació política que ha de dur a una resolució satisfactòria de l'actual conflicte polític. El PSOE (i el PSC, només cal si no escoltar Jaume Collboni en campanya) encara està lluny de començar a fer el necessari camí cap a posicions realistes i dialogants, cosa que sí que ha fet l'independentisme majoritari. Cal realisme perquè el PSOE ha d'admetre que no és possible una solució acordada i sòlida que no integri l'independentisme i el reconeixement del dret a decidir, principal punt de trobada de la societat catalana.

I a curt termini té una cita aquest diumenge. A les eleccions espanyoles del mes passat l'independentisme ja es va enfilar a un màxim històric, aconseguint 22 escons a Madrid, 15 per ERC i 7 per JxCat. La taca groga al mapa estatal feia evident l'excepció. Aquest cop és possible, a les municipals i a les europees, enviar de nou un missatge clar amb ajuntaments i diputacions compromeses amb el moviment independentista i un gran suport a les llistes a Europa d'un exiliat, Carles Puigdemont, i un pres, Oriol Junqueras. Segurament el primer no podrà ni agafar l'escó i el segon l'haurà de deixar quan el Suprem l'inhabiliti, però el missatge serà de solidesa del moviment (que té pendent trobar unitat estratègica i fer més eficaces eines com l'AMI) i que no hi ha solució sense l'independentisme. Per més inhabilitacions que caiguin, per més suspensions i per més que es trepitgin drets. I potser algú a Europa ho escolta i tot.