El context polític i social que ens ha tocat de viure és d’una complexitat extraordinària, tant al nostre país com a tot l’estat espanyol. Passen moltes coses, passen totes alhora i passen de pressa. Fenòmens que semblaven impensables fa quatre dies, ara són portada als diaris i apareixen als telenotícies amb tota normalitat. La violència armada s’ha acabat, els membres de la casa reial, ahir venerats, avui són objecte de crítica i befa pertot arreu, la política espanyola ja no és cosa de dos, la corrupció tenyeix de vergonya el mapa d’Espanya i illes adjacents i mai la judicatura espanyola no havia arribat a uns nivells tan elevats de desprestigi públic, també en l’àmbit internacional. A nivell nacional, el PP ha estat foragitat de les institucions, a les urnes, al País Valencià i a les Balears, mentre al Principat es viu un procés accelerat de sobiranització de la societat. Aquí, els dos pilars de la política de la transició, de les limitacions i servituds de la transició, de la cultura i l’estil polític de la transició, han saltat pels aires. CDC i UDC, CiU, doncs, ja no existeixen com a tals i el PSC va camí de ser relegat a un lloc menor. Mentrestant, la corrupció assetja també aquestes forces polítiques i alguns dels seus referents tradicionals de quan elles representaven el poder.

El qui fou president, Jordi Pujol, amb la muller i tots els fills són carn habitual de jutjat, acusats de delictes diversos. Els seus homes de confiança, Prenafeta i Alavedra, els hem vistos emmanillats i conduïts per la guàrdia civil, jutjats per corrupció, mentre planen tot d’acusacions de finançament irregular de CDC, per part dels principals encausats del cas Millet o bé del cas Adigsa, entre altres. Veure els principals símbols de la Catalunya d’una època, persones que representaven una certa idea de país, de les institucions i de l’ètica pública, convertits en presumptes delinqüents, ha portat una angoixa, desconcert i sensació de frau enorme a les generacions que ja superen la setantena d’anys. I a moltes que no hi arriben, també. Se senten estafades i enganyades. I se’ls fa difícil d’entendre com els que institucionalitzaven la immersió lingüística a l’escola, creaven TV3 o promovien una policia integral com els mossos d’esquadra, fossin els mateixos que, simultàniament, protagonitzaven episodis tan poc edificants com el presumpte finançament irregular del seu partit o l’engrandiment del patrimoni personal a base de comissions per la concessió d’obra pública. Era aquella època on, sense ideologia real, però brandant un parell de cops l’any la bandera nacional, s’imposava el pragmatisme més estricte i, a Madrid, no hi havia cap escrúpol per investir com a president tothom que optés al càrrec, així com per aprovar-li els pressupostos, a canvi del mercadeig de curta volada, o no tant, com continua fent encara el PNB. El peix al cove fou el símbol de la manca d’ambició col·lectiva de tota una època. Remenant llibres, m’he trobat el meu Jubilar la transició, escrit fa vint anys, aparegut llavors enmig de la incomprensió general en denunciar-hi el model polític pervers que es construïa i l’absència de valors i idees que dominà aquell període. Bona part del que hi deia llavors, continua sent vigent avui, malauradament.

Un país es construeix des de totes les ideologies democràtiques, totes hi són convenients i necessàries per tal de garantir-ne la diversitat de pensament i la concurrència de diferents opcions polítiques: avui també. La Convergència de Pujol va ser capaç de dur cap al catalanisme moderat molts sectors reformistes de l’extinta UCD i amb un projecte ideològicament ambigu i indefinit, de fronteres molt àmplies, es guanyà la confiança d’amplis sectors. La pròpia biografia del personatge hi ajudava perquè era la síntesi de moltes coses: demòcrata amb preocupació social, catòlic, catalanista, antifranquista... Però Pujol ja no hi és i el seu partit tampoc. El continuador natural d’aquelles sigles és l’actual PDECat, amb la diferència que ara no hi ha cap personatge similar a Pujol al capdavant i que aquella indefinició ideològica que tothom li perdonava, ara ja no és possible. No es poden defensar totes les ideologies polítiques des de l’interior d’una sola sigla. Es pot ser d’esquerres, socialdemòcrata, liberal, conservador, de dretes, però no es pot ser tot això simultàniament, perquè, llavors, significa que no ets en realitat res. Si el PDECat vol alçar el vol, si aspira a ocupar un espai central a la política catalana, no pot jugar a ser-ho tot al mateix temps, perquè això és impossible: més independentista que la CUP, tan socialdemòcrata com ERC o tan liberal com C’s. Ha de ser tota una altra cosa, però només una, la que sigui, no totes. I no serà fàcil que sigui vist com una opció distinta del que fou CiU, per més que en canviï les sigles i en jubili certs noms, si, en realitat, hom constata que hi persisteixen algunes pràctiques d’abans o s’obstaculitza la investigació del passat, perquè això a qui més perjudica és, justament, al PDECat. Per més canvis cosmètics que es produeixin, no es trencarà definitivament amb el passat si aquest torna a cada moment i la seva ombra en determina moltes actuacions d’avui. El vaixell del PDECat no arribarà gaire lluny, mai no salparà del tot, mentre continuï lligat al port de sempre, a l’amarra de sempre, la que ja tenia CiU. Per sortir a mar obert i fer que les veles s’inflin amb el vent de la il·lusió és imprescindible tallar totes les amarres que et fermen a l’ahir, altrament la nau no tindrà cap credibilitat, ni atractiva serà la ruta.