Quan passa una desgràcia a prop nostre sempre pensem en la nostra gent, en què no els hi diem prou que els estimem, si és que ho hem fet alguna vegada. Després ens n’oblidem i continuem circulant pel carril de la comoditat quotidiana. Depèn de qui siguis, de la generació a la qual pertanys i com t’han educat, però a molts ens costa horrors expressar sentiments, sobretot positius. Perquè no és que no sapiguem identificar-los, és que no sabem com treure’ls, com obrir l’aixeta. Hi ha qui diu que és per no aparèixer vulnerables o semblar dèbils. Potser. Crec que és que no en sabem, i no és culpa de ningú, ho sento terapeutes de constel·lacions. Però la comunicació és cosa de dos, com a mínim, i també el receptor del missatge, diguem-ne, ha d’obrir les orelles i practicar la simpatia, no només l’empatia.

Amb les emocions no val només dir "bon dia" quan entres a la botiga, ser educadet i no molestar, no, cal mirar bé, cal preguntar i somriure, cal estar disposat. Mai sabré explicar com i quan estimo els meus fills, però emetré tota l’energia en la seva direcció, ells saben i sabran copsar-me mentrestant, però seguiré aprenent a comunicar-me. Estem perillosament isolats, i no és per les xarxes socials o per la televisió a la carta, és que hem deixat d’importar-nos.
 
Toca parlar de la moció de censura de putxinel·lis que s’ha viscut al Congrés dels Diputats. Tema poc sexy al bar, potser massa poc. Vox desdibuixada, el president Sánchez oferint cartell electoral a Yolanda Díaz, i el PP amagant el cap sota l’ala. El paper de Ramón Tamames ha estat ben justet, just per no fer el ridícul, i molt lluny de poder aportar res. Ja se sap que als parlaments fa temps que ningú convenç a ningú, que les disciplines de partit ja cavalquen sobre les consciències i valors individuals, però el diàleg per sords actual és massa escandalós. Deia que quan succeeix un fet greu al nostre voltant correm a pensar en el que anomenem éssers estimats. Lògic, sí.

Ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. I així com pensem a trucar als pares o abraçar als fills i amb les hores se’ns passa, amb la política ens passa el mateix. La donem per garantida. Sempre hi serà, com la mare que malgrat els teus esbufecs sempre està disposada a escoltar-te malgrat que no et pugui entendre. Però no és així, perquè la política la fan -la fem- les persones, esclar, però sobretot perquè totes les lleialtats i totes les confiances es construeixen, es conreen, es mantenen, es reguen i s’esporguen. No sabem estimar perquè no sabem patir, perquè no estem disposats a sofrir. Tot ho volem regalat, comèdies romàntiques al Parlament. Doncs no noi, això no va així. 
 
El brillant diputat de l’EAJ-PNV, Aitor Esteban, lamentava que la moció de Tamames era un ús espuri de les institucions, però sobretot que era una manera d’alimentar l’antipolítica. Molts més ho van dir. Però és interessant com Esteban li va fer esment a l’exdirigent comunista de com no es poden donar lliçons, de com no es pot creure que tots els diputats són uns ignorants i que un mai pot tenir tanta autoestima com per reclamar l’aclamació. El diputat jeltzale posava en evidència Tamames, però també es referia a la infantilització de la societat. Poseu-vos en una perruqueria, en un bar, on sigui i trèieu un tema de conversa que tingui a veure amb l’administració pública, resultat: Tots els polítics són iguals i tenen el menú a 4 euros.

Potser m’estic passant amb la caricatura, però jo m’hi trobo i m’hi he trobat. Confonem política i administració -i la seva eficiència- per una banda, i això és una qüestió, però el maniqueisme adolescent, buscar solucions màgiques, abandonar la responsabilitat ciutadana envers la política, és el caldo de cultiu que necessita l’ou de la serp. El principi del totalitarisme, engolint primer el populisme. No dic que calgui sortir al carrer amb cartells de “Visca el Parlament” o “Estimo la Democràcia”, però sí que cal abandonar el paper de fumar i entomar la vida com ve, amb compromís i responsabilitat. No demano autocrítica, no sóc tan inconscient. Però tornem a ser protagonistes, perquè la propera moció de censura ens la faran a nosaltres, a tots nosaltres perquè no sabem estimar.