Fa poc la parella holandesa d'un bon amic de Brussel·les ha començat a anar a classes de català al Casal Català de la capital belga. El seu comentari va ser contundent: "fins ara no era conscient que els catalans teniu tot un Estat en contra i ara entenc molt millor als independentistes, en un país normal no seria una ONG la que organitzés classes de català". Els catalans fa molts anys que ens hem empassat com a normal que l'estat espanyol actuï per activa o per passiva per marginar el català en la seva projecció internacional i en el seu prestigi intern, però l'anècdota també serveix per recordar fins a quin punt el lideratge individual ha estat clau per a la supervivència del nostre poble.

En contrast, aquesta setmana quedava amb un conegut de la diàspora gallega que m'explicava com han posat en marxa una revista de relacions internacionals escrita en gallec i mirant el món des de Galícia. El think tank que ho lidera es diu Igadi, no remunera els acadèmics que hi participen i la impressió en paper la paga el govern gallec. Quan li vaig dir que els catalans no teníem res similar, ell no donava crèdit, i per primer cop em vaig adonar de fins a quin punt la institucionalització del nacionalisme i independentisme català a vegades ens ha pres empenta intel·lectual. Dependre del CIDOB, que en cap cas mira el món amb ulls catalans, no és una opció realista si no volem convertir-nos en una altra extremitat del pensament vacu que exporta el món anglosaxó per mantenir la seva hegemonia. Ens hi posarem? No ho sé, però de ben segur que això depèn de nosaltres.

Precisament Depèn de tu ha titulat el seu darrer llibre Carme Junyent, sobre el futur del català. No l'he pogut llegir encara, però el seu títol ressona amb una força poderosa. T'obliga a recordar que les coses que més estimes les has de protegir tu mateix sense esperar que ho faci el govern. Junyent ha exclamat Depèn de tu i tota una generació de joves han decidit plantar cara a la marginació del català a les classes de la universitat. Pels qui com jo vam tenir una etapa universitària lingüísticament pacífica, ha estat un wake up call, però també un orgull de veure tanta gent defensant la nostra llengua. Un esclat esperançador de la generació que ha viscut més de prop el procés cap a l'1-O i la reacció a les sentències. La següent passa serà fer el mateix amb les desenes d'instituts on la immersió lingüística ni hi és ni se l'espera.

Depèn de tu també podria ser el nom d'una campanya que obligués a repensar l'independentisme des de la base. L'independentisme institucional sobretot. Esperar que tot ho resolguin presos, exiliats o líders polítics en general és un error que estem pagant car. Si cada càrrec electe, de confiança o càrrec orgànic és capaç de plantejar-se què pot fer per debilitar l'Estat en el seu àmbit d'actuació o per augmentar el nombre i la força de l'independentisme, aviat hi haurà un canvi de rasant. Ens hi posarem?

De la mateixa manera el millor que podem fer les setmanes vinents, tant a Catalunya com a Brussel·les, és donar el màxim suport als petits comerços dels nostres barris. Als nostres bars i restaurants que facin menjar a domicili. El tancament massiu que està a punt de succeir serà un desastre pel nostre capital social, especialment a Barcelona i les grans ciutats, molt més dependents del turisme. La introducció per part del govern d'una clàusula que permet la rebaixa dels preus dels lloguers en els locals és fonamental, però necessitaria un estímul econòmic amb diners que a Catalunya no tenim.

Els propers mesos es veurà l'autèntic cost de l'espoli fiscal. Mentrestant a la Moncloa estan més pendents de pidolar diners europeus per repartir-los a l'IBEX de forma centralitzada que d'usar els propis recursos per salvar l'economia real. Mesures governamentals al marge, defensar amb el propi consum la gent, els comerços i els barris que estimem i on fem vida depèn de nosaltres, i de ningú més.

El nostre futur depèn de nosaltres mateixos, o millor dit, TAMBÉ depèn de nosaltres mateixos (negar la importància dels governs en la nostra societat seria absurd). Però és hora que ens adonem de nou del potencial transformador de l'acció de cadascú de nosaltres. Defensar el què estimem és la millor forma de fer un món millor.