Tardor calenta? No ho crec pas

«Em permeto fer pronòstic en temps de pronòstics incerts: aquesta tardor no "passarà" res que aclareixi en cap extrem la formalització de la república catalana»

16 de setembre de 2018

Des de fa setmanes a tothora i a tot mitjà s’ha repetit màntricament una expressió per definir la situació política i social a Catalunya els propers mesos: Tardor calenta. Se suposa, doncs, que en l’aniversari dels fets que s’inicien el 20 de setembre i culminen amb l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i la declaració d’independència del 27-O, tornarà a haver-hi mobilització social i actes polítics que duran l’Estat espanyol a un moment de crisi. 

Em permeto fer pronòstic en temps de pronòstics incerts: aquesta tardor no “passarà” res que aclareixi en cap extrem la formalització de la república catalana.  

Que no se’m malinterpreti, jo sóc dels que pensa que la independència és inevitable. No perquè sigui un fi en si mateixa (quina ximpleria) sinó perquè és l’únic antídot contra un sistema que ha privilegiat els hereus d’una dictadura corrupta i els seus col·laboradors. Aquest sistema està sostingut sobre una sola base sòlida: La indisoluble unidad del invento. Capítol 2. Temporada 1 de House of Constitution. Aquesta sèrie ja l’heu vist.

La transició ha demostrat que no hi ha canvi possible sense ruptura. I aquesta ruptura passa, necessàriament per la resolució del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Si teniu algun altre mètode efectiu, endavant amb les propostes, sempre estic disposat a canviar d’opinió.

Arribats a aquest punt els últims mesos ens han demostrat una cosa: no existeix cap agenda política definida a Catalunya. Només existeix el calendari judicial. Per tant és fàcil concloure que fins que no hi hagi sentència escrita pels líders independentistes (serà condemnatòria, punitiva i exemplar, no en tingueu cap dubte) no es mourà res.

La sentència no només serà el tret de sortida d’una nova etapa política sinó que serà una oportunitat perquè els partidaris a l’exercici del dret a l’autodeterminació disposin un objectiu i una estratègia comuna.

Això vol dir que ara mateix hi ha temps per pensar-la, definir-ne els matisos, discutir les formes i finalment, executar-la. 

El handicap continua sent el mateix: o s’està disposat a perdre els privilegis atorgats per la transició o no hi haurà ruptura. Si no hi ha ruptura, no hi ha ni autodeterminació ni independència (si així ho volen els ciutadans de Catalunya). No tinc gaire clar que la maquinària dels partits hagi assumit aquest extrem. 

On ens deixa això? En un terreny fangós. Un cop més constato que no s’ha entès el camí cap a la República com una cursa de relleus amb objectius a anar acomplint sinó com una cursa d’obstacles. I això fa que els presos i exiliats (i les seves famílies de retruc) tinguin una pressió afegida i constant: han de fer tots els papers de l’auca i a sobre defensar-se en un judici contaminat i trampós. 

Resumint: Aquesta tardor no serem independents ni sobirans. No hi haurà ni consecució del que van votar els ciutadans l’1-O. També diré (un cop més) que jo aspiro a poder exercir els meus drets i llibertats sense que un Estat (i la seva policia) estomaqui les meves veïnes.  

El que sí veurem els propers mesos és la preparació d’un any electoral, candidats i candidatures però cap excessivament evident cap a la república. Tot i així les municipals poden ser una bona oportunitat per debatre i definir quina república es vol. 

L’1-O va encetar una nova manera d’encarar la política. La ciutadanania es va sentir protagonista i motor de la democràcia. Des d’aquell moment ja no creiem en moments màgics ni secrets que no ens poden explicar fins que no siguem grans. Per tant tot i que la tardor no sigui calenta, hi serem, perquè només amb la suma de tots, amb generositat i empatia això tirarà endavant.