L'arribada de la collita de la taronja a trenc de tardor sempre revolucionava el poble després del llarg parèntesis de l'estiu. Els mesos de calor, especialment l'agost, es podien arribar a fer insuportables per als jornalers pobres que a mitjan tarda, ociosos, mataven el temps a la porta del local recreatiu de la cooperativa veient passar algun ocasional vianant, fumant, parlant de futbol, de vegades de política, gairebé sempre de manera apassionada dels assumptes de la terra.

La taronja significava treball i abundor, vida, moviment, futur. Els homes anaven a collir i les dones al magatzem. Faltaven mans per a tanta feina. Amb les primeres clarors les colles omplien de gom a gom els bars i els quatre cantons del centre. Pràcticament no n'hi havia carrer per on no passés, encara de nit, una processó de dones cap als magatzems. Els transportistes, no més tard de les nou del matí, ocupaven la població amb els seus vehicles amb l'aire marcial d'una columna blindada dirigint-se cap a la batalla.

Els forns veien més pa que mai i els botiguers de tota mena confiaven en la campanya per a saldar vells deutes i fer de bell nou calaix. Feia dècades que Europa pagava molt bé les Navelines, les Satsumes, les Salustianes, les Whasingthon Navel, les Newhall, les Okitsu, les Mandarines, les Nave Late, les Clementines fines, les Blanques... totes les varietats i classes primerenques i, encara millor, totes les que arribaven a març, si de cas arribaven, després de sobreviure les circumstàncies de l'oratge o de les plagues.

Els salaris permetien a la majoria viure dignament i a uns quants, els comerciants més espavilats i amb sort, fer fabuloses fortunes. Els salaris permetien enviar els fills a València a estudiar carreres que després els convertirien en mestres, metges, infermers, arquitectes, advocats, dentistes... Tots se sumarien en la llengua del país -però també amb la mentalitat pregonament meninfot- a unes classes mitjanes estrangeritzades per costum i vocació que es miraven l'univers camperol amb un deix de sentimentalisme sorneguer, rabiüdament urbanita.

Els salaris arrelaven a la gent a la terra i al poble i, alhora, l'adormien en una mena de dolç miratge d'estabilitat econòmica sense fi que la vacunava contra qualsevulla aventura social, contra qualsevol vel·leïtat de progrés que estigués més enllà dels límits d'aquella rutinària i estacional forma de viure. Els salaris atreien nous vinguts, estudiants forasters, jovenalla provinent de Portugal i Marroc, castellans i andalusos... Sense aquells salaris el poble, els pobles de moltes comarques del País Valencià sense a penes indústria i amb un comerç precari, haurien sigut foscor, misèria, incertesa.

Fa trenta, quaranta anys ningú no es podia imaginar que la taronja esdevindria una miserable mercaderia i la terra un bé devaluat. Pocs es paraven a pensa ni un sol minut en la volubilitat de l'economia o bé en les possibilitats del màrqueting i la publicitat, en la modernització de les estructures productives i comercials, en la necessitat d'avançar-se als canvis per as sobreviure.

Com en tants altres sectors, el vèrtex de la piràmide l'ocupava gent de mentalitat conservadora amb una visió de l'economia especuladora i de regateig curt. No és que aleshores no es parlés ja dels perills de la producció de països tercers, de la globalització econòmica, del llast del minifundisme però la realitat és que pocs s'ho van voler escoltar i menys encara creure.

El boom immobiliari de principis de segle afavorit pel PP va ser la primera coltellada al camp. La terra va convertir-se en un actiu al servei de la rajola. La liberalització dels mercats va fer la resta. En poc temps al camp només es van quedar els vells i els que no tenien més remei que llogar-se per sous de misèria i en condicions abusives, sense que cap administració o sindicat hagi estat capaç de plantar cara a la situació.

Aquest any les taronges s'han quedat als arbres o a terra. El paisatge dels termes de tots els pobles valencians citricultors és desolador. Els llauradors valencians no poden competir amb les taronges sud-africanes que entren al mercat europeu en virtut d'un acord de lliure comerç reeixit amb el vot favorable de quasi tots els partits espanyols. Els productes fitosanitaris utilitzats en Sud-àfrica i prohibits en Europa permeten produir en aquell país a un cost menor.

El senador per Compromís Carles Mulet s'ha quedat pràcticament sol quan en diverses ocasions ha demanat l'aplicació d'una clàusula de salvaguarda que limiti l'entrada de fruita sud-africana evitant així una competència clarament deslleial. El diputat Joan Baldoví també ha defensat la mesura al Congrés. Els d'Esquerra Republicana s'han posicionat en el mateix sentit. El Gobierno, mentrestant, passa en raons i assegura que tot està en ordre.

Al ministre d'Agricultura Luis Planas quan se li pregunta en la premsa sobre la seva capacitat d'influir en favor dels valencians contesta amb la sinceritat de l'arrogant que el que ell fa a Brussel·les és exercir d'espanyol entenent aquest exercici com una activitat totalment oposada al del poder valencià. Heus ací un sucursalista sense complexos, un valencià de tro i saragüell.

Els productors es pregunten per què ningú no fa res, protesten, es manifesten, se sorprenen de la seva escassa influència en els assumptes del món. Plana en l'ambient la sospita que han estat víctimes d'una traïció, la dels polítics, però, qui sap també si la dels grans inversors del país mateix que potser estan darrere de moltes plantacions sud-africanes.

A hores d'ara, es dolia l'altre dia Pere Montagud, un dels portaveus de les protestes que s'han produït per tot arreu, els llauradors són desterrats del mateix país. La ruïna i la desesperació anuncien temps difícils. La frustració no pot dur mai res de bo. Mai les coses tornaran a ser iguals. Les collites que vindran seran totes de taronges amargues.