Som un país on l’estiu significa treva i pausa. Serveix, potser, per passar pàgina o recapacitar. El nostre cap d’any és l’agost. És moment per deixar de banda certes dinàmiques i mirar cap a d’altres llocs. Moment per a algunes reflexions de sobrebot, que no esteu per tanta dialèctica.

17 d’agost
Si no vols que es parli d’altres coses que no sigui el respecte i l’afecte cap a les víctimes i els seus famíliars, simplement no ho facis. Que parlin els altres no és motiu per parlar tu. No responguis a qui digui noséquè. És així de senzill. Trencar el silenci cridant per demanar silenci és tragicòmic i cínic. Ser cínic amb el dol és incomprensible.
Siguem educats i respectuosos.

Periodisme de declaracions
En un país normal els periodistes no haguessin recollit ni entrevistat els polítics si no és per parlar de les víctimes i de tot allò relacionat amb els atemptats. Ens omplim la boca parlant de mitjans com la BBC però diria que no els hem vist ni sentit mai.
Diu el mestre José Martí Gomez que estem en l’era del periodisme de declaracions. No passa res políticament però els mitjans van plens de paraula buida, reiterativa i autocomplaent. L’agenda ja no és el que decideixen els periodistes, els editors sinó el que marquen alguns gabinets de premsa. Tenim probresa informativa. Precarietat i mandra. Por de perdre la feina si no dius el mateix que l’altre mitjà. Potser hauríem de tornem als bàsics: Si no “ha passat” segurament no és notícia. Ho apreníem a primer de carrera. Apliquem revisada la màxima de les sufragistes britàniques: Volem fets, no paraules. Una mica de respecte cap al propi ofici sisplau.

La protesta està proscrita
Una vegada més es constata que duem 40 anys en serveis mínims de democràcia. No es pot protestar. Sempre hi ha un motiu per dir “ara no toca”. Es fan lleis mordassa perquè tinguem por d’alçar la veu contra allò que considerem injust. Protestar és l’acció que uneix tots els drets fonamentals. És la mínima expressió de la democràcia. No deixeu que us diguin si està permès o no. No us pregunteu si ho podeu fer. La resposta és sempre la mateixa: en defensa de les vostres llibertats la protesta de vegades no és només un dret, és gairebé una obligació. I sí, la manifestació, la veu al carrer, la vaga, solen incomodar. Si no ho fes no seria protesta. Respectem-nos.

He vist el rei
Aturats en un semàfor de la plaça Espanya de Barcelona. El Guàrdia Urbà crida una vegada i una altra “¡Señora! ¡No se puede cruzar!”. Esperem. Algú comenta “Deu haver passat alguna cosa”. 5 minuts més tard, desenllaç. Passen motos de la policia i diversos cotxes de gamma alta lluents. Una de les finestres del darrera està abaixada. Un home treu el cap amb el cos totalment girat cap al carrer. No sembla dur el cinturó cordat. És el rei d’Espanya. Mira la ciutat amb el rostre sever. Observa com qui veu un paisatge estrany per primera vegada i li és indesxifrable. No és d’eixe món. Em va semblar una metàfora barata, el poble aturat per deixar pas a una institució arnada que preval per un sol motiu: mantenir l’statu quo. Que poc ens respecten.

Respect
Jo només reconec una monarquia. La que formaven el rei Otis Redding i la reina Aretha Franklin. The queen is dead. Long live the queen. Respect.