Les parets d’un box o d’una habitació d’hospital. L’espera d’uns resultats que fruit del colapse no arriben. 48h de solitud i d’incertesa. Una incertesa que molt probablement no es resoldrà un cop arribi el resultat. Llavors, començarà una nova incertesa. La incertesa de quant durarà. La incertesa en una habitació d’hospital esperant que entri una infermera o una metgessa i passi alguna cosa que alteri l’espera i la faci menys feixuga. La incertesa de qui cada dia veu xifres però no hi veu cap esperança explicada ni narrada. Quan parleu dels morts, penseu en els vius.
A un altre lloc de la ciutat, hi ha l’espera de qui vol acompanyar i només ho pot fer a través d’un telèfon. De qui també necessita respostes que no arriben. De qui sap que hi ha una comunitat, la sanitària, que treballa incansablement en unes condicions que es podrien haver evitat (o com a mínim, fet menys precàries) si la sanitat pública hagués estat una prioritat de tots els governs i no s’hagués permès que es fes negoci amb la nostra salut. L’espera i la incertesa de qui tancat a casa busca a les notícies i declaracions de responsables polítics algun missatge que els tingui en compte. I no el troba.
La incertesa, la por i l’estrés que no s’expliquen amb les estadístiques diàries. La incertesa, la por i l’estrés que en moments es converteixen en angoixa de veure’ns confinats sense poder acompanyar els nostres amb una mirada i un somriure. Perquè sí, hem après a fer videoconferències permanents però la tendresa i la complicitat costen d’expressar a través de les càmeres.
I més. A aquestes angoixes molt comunes aquests dies, hi sumem la incertesa i la por d’aquells qui no saben quan tornaran al lloc de feina ni si hi podran tornar-hi algun dia. Dels qui ja fa temps tenien problemes per pagar el lloguer a final de mes i ara es veuen exposats a la bona voluntat dels fons voltors. Quanta hipocresia. Quanta rentada de mans. La por dels qui cada dia surten al carrer per anar a treballar perquè malgrat l’estat d’alarma i el confinament no tenen opció de fer teletreball ni tenen cap superior que pensi en ells. De nou, la “bona voluntat” com a proposta, de nou, la hipocresia com a protagonista. La por i la incertesa de les que s’han sentit invisibles i no veuen opcions ni propostes per construir el seu present i pensar en el seu futur. La por dels qui surten a treballar sabent que són indispensables perquè la resta puguem viure i saber-nos vives.
Aquests dies estem vivint coses mai imaginades per moltes generacions i superades per d’altres. Mai imaginades des d’aquella superioritat que hem gastat des del Nord global o des d’”Occident”. Situacions que no es poden explicar amb militars ni llenguatge bèl·lic. No som soldats ni ho volem ser. Volem més que mai sentir-nos juntes. Ara ens sabem fràgils. I alhora ens sabem fortes a través de totes les xarxes de suport mutu que s’han creat i amb tota la comunitat que estem (re)descobrint.
Són dies de replantejar-nos en comunitat. D’escoltar Marina Garcés. De reconèixer la fragilitat del sistema. O de llegir Yayo Herrero. “Necesitamos comprendernos como personas vulnerables, necesitadas de otras, desarrollar y reaprender la capacidad de hacer cosas en común.” Són dies d’enfortir-nos en xarxa, malgrat no sembli factible, i de construir un horitzó diferent. Moments per no cedir drets ni llibertats malgrat la commoció social. Moments on davant la ja coneguda emergència climàtica i la nova emergència sanitària i social no tenim més sortida que organitzar-nos per no tornar mai més al lloc on ho hem deixat tot, tal i com explica la Mar Vallecillos a La Directa
Incertesa, por i angoixa que ens canvien com a individus i com a comunitat. La fragilitat com a motor de canvi. L’esperança que no ens expliquen són les que cada dia lluiten pel pa, sostre i sanitat d’aquests dies. Les que col·lectivament posen les bases perquè quan sortim del confinament existeixin propostes polítiques, socials i econòmiques que ens garanteixin el pa, sostre i sanitat del futur i ens enforteixin per a les properes pandèmies, els propers Glòria, i les futures distòpies. Perquè l’esperança està en no haver d’escriure una teoria general de l’oblit, com va fer la protagonista de la novel·la a Angola, sinó en voler escriure una proposta política per la vida i la supervivència col·lectiva. Sobretot, viure-la juntes.
*El títol de l'article al·ludeix al llibre Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa publicat per Edicions Periscopi.
Teoria general de l'oblit
«Són moments per no cedir drets ni llibertats malgrat la commoció social. Moments on no tenim més sortida que organitzar-nos»
ARA A PORTADA