“Se'l veia tan il·lusionat esperant el tren, que ningú no gosava dir-li que no hi havia estació ni en passaven (Pere Calders, resum)”. Així @ManelCuyas, ocurrent com sempre a Twitter, responia la darrera defensa d’una tercera via de la qual no se’n coneix cap evidència, ni cap traçat ni cap remot indici.

Cal reconèixer que realment és d’admirar tanta persistència, tanta confiança, tanta esperança en que arribarà algun auxili de qui repetidament presumeix de negar-lo. Però els defensors d'aquesta tercera via desconeguda semblen oblidar fets rellevants, empírics i palpables.

No tenen en compte que una majoria socialista al Congrés dels Diputats espanyol passés el ribot a fons l’Estatut o que, a quatre mans, el trinxessin - amb el mateix ímpetu - les faccions conservadora i “progressista” del Tribunal Constitucional. No els immuta que la dreta espanyola visqui molt més preocupada de la “carterista” Rosa Díez que de l’opinió dels catalans, ni que la duresa amb Catalunya sigui el seu primer argument electoral. Tampoc els afecta la cursa delirant de la caverna mediàtica per veure qui la diu més grossa. Pacients, ells segueixen esperant una gota d’un cel sense cap núvol.  

Sembla ser que no els truquen en privat, no els envien cap proposta, reconeixen, fins i tot, que ni l’esperen, però la somnien amb ardor. Una proposta que hauria d’incloure (diuen) el reconeixement nacional (negat mil vegades), un finançament just (negat a 17 veus) i un blindatge competencial en matèries com educació i llengua (l’escarni de l’Estatut, segona part).  

No van sentir ni pessigolles quan el pare de l’invent, el president Pujol, va dir solemnement “jo era la tercera via. Qui l'ha practicat durant 30 anys? Doncs nosaltres. I ja no n’hi ha! (...) i fins i tot en Roca diu que no s'ho creu ningú això de la reforma de la Constitució”. Ja entenem que no s’hagin adonat de la contínua invasió competencial i subfinançament en matèria social. Però sobta que es puguin definir com a pragmàtics i al mateix temps ignorar l’aposta inequívoca per Madrid, en detriment de Barcelona, com a centre cultural de referència, com a hub aeroportuari, com a seu d’institucions públiques i privades o com a captadora d’inversió estrangera, encara que aquí hagin fracassat .

La negativa a convocar la Comissió Bilateral, la negativa a parlar dels traspassos pendents de ser desenvolupats, l’incompliment reiterat de sentències fermes del Tribunal Constitucional com la cessió de la política de beques o la descentralització de la gestió del 0,7% de l’IRPF o el major allau de lleis centralitzadores mai viscut, tampoc semblen prou contundents per a fer-los deixar de creure. I contravenint tots els tòpics malintencionats, ni tant sols la “pela” els és argument suficient. El volum dels deutes de l’Estat respecte Catalunya arriba ja als 9.375,7 milions d’euros, el dèficit fiscal persisteix per damunt els 16.000 milions anuals i Catalunya passa de la tercera posició en termes de capacitat tributària a la desena en termes de recursos per càpita, és a dir, abans i després d’impostos.

Però res, ells proclamen “la tercera via: més viva que mai”. A què es pot deure tanta fe cega, tanta abnegació? No serà que mentre el ruc doni voltes a la sínia, algú els regarà l’hortet? Tornant al conte-tuit de Cuyàs-Calders, potser no cal que els aclarim que la tercera via és una via morta: ho saben de sobres. Potser només cal que notin que es estan sols en aquesta andana d'una estació abandonada. Afortunadament, el poble català fa dies que camina per una altra via i fent via. Via Catalana, per cert.