Tesi de juny
Els pactes municipals i l’entrega del control polític a la vella política -la del control de fronteres, l’economia liberal, la de l’expulsió de gitanos...-, és aquest el dilema en què ens movem
ARA A PORTADA
-
Fumata negra el primer dia de conclave mentre la cúria s'ho juga tot a Parolin Pep Martí i Vallverdú
-
«L'Església no ha d'estar només pels pobres»: una plaça expectant (i dividida) espera la fumata dels cardenals Pep Martí i Vallverdú
-
-
Progressistes, conservadors i diplomàtics: el difícil equilibri de forces en el conclave més incert Pep Martí i Vallverdú
-

- Carme Porta
- Activista i exdiputada
07 de juny de 2019
Aquest mes de juny ha començat amb alta temperatura política. El que es preveia, segons enquestes, com una mena de petit tsunami municipal amb la pujada d’Esquerra Republicana de Catalunya està, previsiblement, acabant amb l’esperit de canvi que obria el 15-M.
Els pactes afecten no només a la capital del país sinó a Sabadell, a Tarragona, a la Diputació de Barcelona... i això representa continuïtat. Continuïtat d’un sistema econòmic, social i repressor que surt dels pactes de la Moncloa –si, ara cal recordar-los- perquè van ser la base de l’anomenat règim del 78. Un règim pactat que va consolidar un sistema desigual, els poder fàctics i va segellar l’oblit. Va enterrar la necessària memòria històrica i va ser el primer cordó sanitari a l’independentisme –cal dir que Miquel roca va participar en nom de l’extinta CiU-.
S’albiren pactes municipals que, amb els bons resultats d’ERC per una banda i els del PSC per una altra, mostren la dualitat actual: la por a la ultradreta i la voluntat de República pròpia. Una por en part prevista pel sistema pactat el 78 i que posa sobre la taula principis democràtics.
L’aplicació del 155 a Catalunya, la inhabilitació de representants elegits a les urnes front a la mobilització popular per l’autodeterminació i dos milions de vots -que certament inhabiliten-. Les línies vermelles s’esborren i qui marca la política del Regne d’Espanya és el discurs buit i ultraconservador. Es respon en base a una conjuntura marcada per la demanda de regressió, pel negacionisme –i vull destacar l’impediment del Tribunal Suprem a l’exhumació de les restes del Dictador i l’expressió que fuera Jefe del Estado desde el 1 de octubre de 1936 que mostra la manca d’evolució real de la justícia franquista. La resposta és feble i la manca d’iniciativa per canviar el paradigma de base és evident.
Es pot no estar d’acord amb la creació d’una República Catalana, o amb una part del que planteja, es pot pensar que una part de la vella política s’ha instal·lat en l’independentisme... però les formacions polítiques d’esquerres que proclamen la superació de la Transició no poden permetre’s el luxe de pactar de forma conjuntural. Lenin a les seves Tesis d’Abril apuntava que no era acceptable donar suport al vell règim polític per raons conjunturals, fos quina fos la forma de suport i que aquelles persones que feien una política revolucionària havien de crear el seu propi marc mental i pràctic, la seva independència front a l’hegemonia i i demostrar la fal·làcia de les seves promeses. Crec que és una bona tesi.
Els Pactes de la Moncloa venien avalats pel Banc d’Espanya d’aleshores. L’Íbex 35 veu amb bons ulls la “cessió” de vots de Valls- una cessió i un suport que no serà mai gratuïta. Els pactes municipals i l’entrega del control polític a la vella política -la del control de fronteres, la de l’economia liberal, la de l’expulsió de gitanos romanesos, la de la repressió política, la de les retallades en la llibertat d’expressió, la dels presos i presses polítiques- és aquest el dilema en què ens movem.
Els pactes afecten no només a la capital del país sinó a Sabadell, a Tarragona, a la Diputació de Barcelona... i això representa continuïtat. Continuïtat d’un sistema econòmic, social i repressor que surt dels pactes de la Moncloa –si, ara cal recordar-los- perquè van ser la base de l’anomenat règim del 78. Un règim pactat que va consolidar un sistema desigual, els poder fàctics i va segellar l’oblit. Va enterrar la necessària memòria històrica i va ser el primer cordó sanitari a l’independentisme –cal dir que Miquel roca va participar en nom de l’extinta CiU-.
S’albiren pactes municipals que, amb els bons resultats d’ERC per una banda i els del PSC per una altra, mostren la dualitat actual: la por a la ultradreta i la voluntat de República pròpia. Una por en part prevista pel sistema pactat el 78 i que posa sobre la taula principis democràtics.
L’aplicació del 155 a Catalunya, la inhabilitació de representants elegits a les urnes front a la mobilització popular per l’autodeterminació i dos milions de vots -que certament inhabiliten-. Les línies vermelles s’esborren i qui marca la política del Regne d’Espanya és el discurs buit i ultraconservador. Es respon en base a una conjuntura marcada per la demanda de regressió, pel negacionisme –i vull destacar l’impediment del Tribunal Suprem a l’exhumació de les restes del Dictador i l’expressió que fuera Jefe del Estado desde el 1 de octubre de 1936 que mostra la manca d’evolució real de la justícia franquista. La resposta és feble i la manca d’iniciativa per canviar el paradigma de base és evident.
Es pot no estar d’acord amb la creació d’una República Catalana, o amb una part del que planteja, es pot pensar que una part de la vella política s’ha instal·lat en l’independentisme... però les formacions polítiques d’esquerres que proclamen la superació de la Transició no poden permetre’s el luxe de pactar de forma conjuntural. Lenin a les seves Tesis d’Abril apuntava que no era acceptable donar suport al vell règim polític per raons conjunturals, fos quina fos la forma de suport i que aquelles persones que feien una política revolucionària havien de crear el seu propi marc mental i pràctic, la seva independència front a l’hegemonia i i demostrar la fal·làcia de les seves promeses. Crec que és una bona tesi.
Els Pactes de la Moncloa venien avalats pel Banc d’Espanya d’aleshores. L’Íbex 35 veu amb bons ulls la “cessió” de vots de Valls- una cessió i un suport que no serà mai gratuïta. Els pactes municipals i l’entrega del control polític a la vella política -la del control de fronteres, la de l’economia liberal, la de l’expulsió de gitanos romanesos, la de la repressió política, la de les retallades en la llibertat d’expressió, la dels presos i presses polítiques- és aquest el dilema en què ens movem.