Primer van dir que la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva no importava perquè no els rebria ningú. Després, es van burlar dels qui donaven importància a l’acte dient que era com si es fes “en una cafeteria”. Posteriorment, González Pons va enviar una carta a tots els seus col·legues del Partit Popular Europeu demanant “com un amic” el boicot i atacant la conferència sobre el referèndum (descoberta pel gironí Oriol Cases, assistent de Josep-Maria Terricabras, i que va ser denunciada amb valentia per la eurodiputada sueca Bodil Valero).
I finalment... bé, no sé si se’n pot dir “guanyar” d’omplir una sala amb 500 persones, uns quaranta eurodiputats, una cinquantena de representants d’ambaixades i governs regionals, consultors, assistents i assessors parlamentaris, funcionaris, think tanks, periodistes internacionals i (clar que sí) part de la comunitat catalana de Brussel·les que hi va acudir, però va ser un èxit sense gaires precedents. Tots els catalans que treballen a les institucions europees saben prou bé el preu que té donar suport públic al govern català, no es promociona ràpid quan es té la diplomàcia espanyola en contra. Per tot plegat, totes les persones que conec amb certa experiència al Parlament Europeu em comenten en públic i en privat el mateix “mai havia vist res igual en aquesta sala”.
L’amic Silvio Falcón, company de mil batalles durant els seus quatre anys i mig al Parlament Europeu, ho resumia així en un tuit profètic el dia abans de l’acte:
Ni la campanya de manipulació posterior per part dels mitjans espanyols (que a Brussel·les es comporten com dignes soldats de la diplomàcia espanyola en el tema català) pot tapar el què és una evidència: la conferència va ser un gran èxit de públic, va tenir una bona cobertura internacional i ha enviat un missatge de credibilitat a les institucions europees.Primer deien que no hi aniria ningú.❌
— Silvio Falcón (@silviofalcon) 23 de gener de 2017
Després van dir que no era un acte oficial.❌
Ara criden al boicot.
Demà veuran la sala plena de gent.
La cara de crispació de certs corresponsals espanyols era notòria durant l’acte, i adequadament traslladada a les seves cròniques plenes de falsedats com ara que “quasi no hi havia eurodiputats”, que “no hi havia mitjans internacionals destacables”, que “el 90% eren catalans”, que havíem portat autobusos de Catalunya o la fastigosa (però ja habitual afirmació) que la sala era ple de nens.
Amb tot, la reacció de l’Estat, dels polítics i dels mitjans espanyols és normal. Compten amb un petit exèrcit diplomàtic (3 ambaixades només a Brussel·les), polític (45 eurodiputats afins) i tècnic (120 assistents parlamentaris + alts funcionaris que segueixen ordres infiltrats arreu) destinat a vetar el govern català de qualsevol reunió d’alt nivell, com admetia El Mundo. A l’Estat estan acostumats a fer actes 100% Spanish que després són amplificats convenientment a tota la premsa nacional com un gran èxit. No parlo d’oïdes, jo mateix hi he assistit diverses vegades per comprovar-ho. La presentació de la Marca España, de Societat Civil Catalana, o els actes de C’s-UPyD han estat sempre un fracàs de públic internacional amb 0 eurodiputats no-espanyols.
Iceta, que diu que “és fàcil fer una conferència a Brussel·les si tens un amic” té tota la raó del món. Fer una conferència al Parlament Europeu és fàcil, el que costa és que valgui la pena i que tingui públic (i de qualitat). En aquest sentit, amb la visita del líder del PSC vaig viure una de les escenes més kafkianes que he viscut al Parlament Europeu: Iceta parlant en francès sobre federalisme davant una pobra audiència de 40 persones 100% PSC-PSOE, la meitat d’ells amb cara de dormir amb els ulls oberts. Tot un “èxit”.
Explico tot això per posar en valor l’èxit de l’acte de dimarts amb Puigdemont, Junqueras i Romeva. Un èxit que és fruit de molta feina i contactes tant dels eurodiputats organitzadors com dels seus equips, en bona coordinació amb el representant permanent davant la UE, Amadeu Altafaj i el seu cercle de col·laboradors.
Una sala amb 500 persones no s’omple sola. S’omple a base d’hores de trucades, correus electrònics i acció porta a porta per part tant d’eurodiputats com assistents parlamentaris en jornades de 12 hores treballant fins i tot en dissabte i diumenge; i s’omple sense descuidar ni per un moment la resta de dossiers en curs (Tremosa, per exemple, tenia en marxa la negociació d’un informe sobre la Unió Bancària que es va votar el dia següent de la conferència, i Terricabras organitzava una conferència sobre dones refugiades el dia següent de l’acte). Una sala amb 500 persones s’omple a base de treball en equip i unitat, com la que hem tingut entre tots els equips implicats. El treball conjunt i coordinació immediata, ha estat digna de Junts Pel Sí en el seus millors moments.
La decisió de dur a terme una conferència al Parlament Europeu i adreçant-se a la opinió pública europea va ser tot un encert amb bona cobertura mediàtica internacional (1) (2) i (3) i nombrosa assistència d’eurodiputats com explicava l’Oriol March. El ministre Dastis està emprenyat, Esteban Gonzalez Pons (que havia intentat blanquejar el seu anticatalanisme amb un acte sobre Ramon Llull la setmana anterior) desemmascarat com un ultra, i la premsa espanyolista, crispada. Els intents de boicot han fracassat (els públics i d’altres que no podem explicar perquè s’esmunyen entre passadissos), i encara més membres de la diplomàcia internacional haguessin fet cap a la conferència si Tajani, nou president del Parlament Europeu, no hagués organitzat una recepció el mateix dia a la mateixa hora. Una feliç casualitat, clar.
Ha estat una bona setmana doncs per l’atenció internacional del procés d’independència català. Ara els eurodiputats i diplomàtics restaran a l’espera de què farem i decidirem els catalans. Que ningú esperi gaires gestos abans de què es faci el referèndum i/o es declari la independència, però que ningú dubti que els dies i setmanes després que Catalunya faci un acte de sobirania, bona part de la comunitat internacional hi serà.