Sempre vaig ser una nena diferent. Ja de ben petita em deien que era "dolenta". Aquesta paraula em feia mal perquè que era molt moguda i difícil de gestionar per molts adults; però, en cap cas, dolenta. A més, recordo que m'interessaven força poc les converses dels nens de la meva edat i tenia tendència a estar rodejada de persones més grans per no avorrir-me. I aquest fet també era motiu d'incomprensió i crítica.

Recordo, també, que el meu cap, com em segueix passant ara, no s'aturava mai i tenia moltes pors. Dormia amb la llum encesa perquè pensava massa en la mort i tenia pànic de morir-me sense que ningú se n'adonés. La llum era, per a mi, la garantia que vindrien a apagar-la i se n'adonarien. Tampoc no oblidaré mai l'angoixa que sentia quan, amb uns cinc o sis anys, m'asseia en un pi, rodejada d'erugues, i em preguntava: què sóc jo a l'Univers? Em sentia tan petita que una formiga al meu cantó era un elefant.

Als estudis me'n sortia prou bé i això va fer que la comunitat acadèmica no posés massa interès en les meves diferències. Però, finalment, ja ben bé d'adolescent, vaig anar a parar a mans de psicòlegs i psiquiatres. Em van dir que tenia ansietat. I, encara no sé si dir per sort o per desgràcia, vaig sortir medicada. No m'agradava prendre pastilles perquè em sentia més fluixa i dependent, però em sentia molt millor.

Fent grans salts en el temps, necessaris per poder arribar al moment del diagnòstic, que és el moll de l'os, cal fer èmfasi en l'època prèvia a aquest moment. Després d'acabar la carrera de periodisme amb les millors notes de tota la promoció -el meu TDAH (Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat) sempre ha estat més lligat a la hiperactivitat que al dèficit d'atenció perquè aquest l'he pogut corregir gràcies al meu amor per l'aprenentatge i altres capacitats personals- hi va haver un moment, mentre investigava i feia la tesi doctoral que em vaig sentir immensament perduda i superada. Vaig creure, erròniament, clar està, que l'evasió d'un dia a dia on no encaixava i no em sentia gens compresa ni recolzada passava per les sortides nocturnes acompanyades d'excessos. Com a conseqüència d'això, cada dia em sentia pitjor i més enfadada amb mi i amb el món.

Aquesta espiral em va portar de nou als psiquiatres. No oblidaré mai quan, ja vora els 30 anys, el Dr. Ramos em va dir, davant de ma mare, que tenia "un TDAH de llibre". Aquí va arrencar una lluita amb mi mateixa i amb l'entorn. És a dir, van entrar en joc l'autoestigma i l'estigma. Havia llegit tantes vegades que aquest trastorn no existia que sentia que m'havien posat una etiqueta perquè els metges i la indústria farmacèutica necessiten fer-ho. Vaig accedir, després d'una llarga negociació amb el meu metge, amb qui fins i tot discutia sobre la diferència entre la paraula malaltia i trastorn, a prendre medicació. I no puc negar, que tot i que vaig viure la mateixa contradicció que quan em van medicar per l'ansietat, que em va anar, i em segueix anant, prou bé en molts sentits.

Però, més enllà dels meus cercles més propers, ho he portat força en silenci. No em reconeixia, i he d'admetre que encara no em resulta fàcil, com a malalta mental. I moltes de les poques vegades que ho explicava se'm posava en dubte l'existència del TDAH –massa vegades el sobrediagnòstic és confós amb la inexistència-. Això, òbviament, em feia sentir poc compresa i amb encara menys ganes de compartir-ho.

Per acabar-ho de rematar, recordo que, apoderada per la millora que m'estava comportant la medicació, ho vaig comentar a un superior de l'empresa on treballava aleshores. Aquesta informació va córrer com la pólvora i un dia que vaig anar a parlar amb el director per demanar-li una pujada de categoria em va dir, en un fals to paternalista, que no m'ho podia donar. Em va dir obertament que era perquè la meva hiperactivitat no em permetria fer bé la feina que li demanava perquè comportava estar moltes hores asseguda davant de l'ordinador i tractar amb moltes persones. Potser es pensava que m'havia tret la carrera dreta i aïllada en una cabina telefònica...

Me n'han passat moltes més. I tot i treballar-ho molt segueixo tenint un cap que no pensa; centrifuga. Una llengua que intenta anar a la velocitat del meu cap i em fa que parlar a poc a poc, o al ritme que es considera normal, se'm faci realment difícil. Una impulsivitat que, de la mà de la meva curta capacitat retentiva de comunicació verbal, em porti a interrompre molt més del que voldria i m'agradaria. Un cervell que no té botó d'off i m'esgota malgrat la infinita energia que em brinda la hiperactivitat.

He de dir, perquè seria injust no fer-ho, que la meva hiperactivitat també m'ha aportat coses molt bones. Mai m'ha agradat adoptar el paper de víctima i, afortunadament, el grau del meu trastorn i les meves capacitats m'han permès aprofitar els vents del TDAH per tractar d'acostar-me sempre al port desitjat.

Però no sempre ha estat fàcil. L'estigma fa mal i alimenta la baixa autoestima. Per això crec que amb les malalties mentals també ens toca fer un #metoo. Hem de deixar de tenir por de dir-ho. Ens hem i les hem de visibilitzar per crear massa crítica i poder aprendre a esborrar l'estigma i cuidar-nos com ens cal. Una societat que aparta allò que considera diferent no és, en cap cas, una societat sana.