És a l'ordre del dia entre els personatges públics: cada dia els hi fa més por donar entrevistes i que després quedin resumides a un titular estrident, poc representatiu del que ha estat la conversa, potser fins i tot un estirabot deixat anar sense pensar-hi gaire, tot plegat amb l'única finalitat que facis click.

No fa gaire, un cantant, Nacho Vegas no va voler respondre'm una pregunta política per aquest motiu. "Si ara et parlo del govern del PSOE, es triarà això i acabarà sent ridícul", em va dir fastiguejat. "En la promoció del disc anterior encara no estava així la premsa: ara m'adono que el titular més morbós és el que et posen, de manera que pots fer una entrevista que t'hagi semblat bona i que el titular et faci semblar un gamarús".

Bé, la xarxa està modificant els criteris del periodisme escrit però anem a pams. Primer, queixar-te que un titular treu una frase de context és ridícul: un titular, per definició, és exactament això, un extracte que se separa del cos argumental. És cert, però, que el concepte de context ha canviat. En el periodisme de paper, el dóna la secció: Internacional, Esports, Cultura.

A les xarxes no hi ha seccions, tot el material periodístic circula per la mateixa autopista sense distintius diferenciats, i per tant, una entrevista a un músic famós pot tenir un titular que no sigui relatiu a la música sinó a qualsevol matèria d'actualitat susceptible d'incentivar els simpàtics 'clicks'. Per exemple, la política: PP contra PSOE, corrupteles i, sobretot, processisme i independentisme són al Top 5. I pensar que no fa pas tants anys Josep Ramoneda va escriure un llibre que es deia 'Después de la pasión política'...

D'aquí plora la criatura: Nacho Vegas, com molts altres cantants, actors o esportistes, pot tolerar, fins i tot provocar (en el seu cas, la temàtica de les seves cançons gairebé hi obliga) preguntes de caire polític, però li grinyola veure les respostes convertides en titulars quan ell havia vingut a parlar del seu disc.

En l'era del paper, això era, o encara és, inhabitual; en la virtual, és moneda corrent perquè la peça periodística ja no està subjecte als marges donats per una secció sinó que corre camp a través, competint amb tuits enginyosos, tuits rutinaris, notícies fake, acudits, fils de "periodisme ciutadà", memes, reclams de clickbait pur i dur, rumors no contrastats, atacs de trolls i pilotes de spam, vestida amb una samarreta llampant i cridant a tort i dret "cliqueu-me, feu el favor".

Cal afegir que el titular escandalós o controvertit en paper pot no tenir conseqüències en la vida quotidiana del personatge, però a Twitter li pot comportar algunes jornades desagradables.

El problema s'agreuja quan el titular, a més d'allunyar-se del tema natural del personatge, ha estat retocat, condensat o, en fi, forçat perquè sigui més cridaner. Aquí s'ha d'anar cas a cas. Si és així i s'ha tergiversat el sentit que el personatge volia donar a la frase, està contemplat el dret a la reparació per part del mitjà, només faltaria.

Però cada dia hi ha més excessos, i es tensa més la corda, i els artistes es posen en guàrdia i et xiuxiuegen coses com ara "a veure quin títol trieu, que després de la promo de l'altre dia a Madrid m'han trinxat a les xarxes", o "això que acabo de dir, si us plau, no ho utilitzeu per titular; confio en tu, que ens coneixem de fa anys". Manolo García es va queixar d'un episodi d'aquest tipus fa unes setmanes a la seva web.

D'aquí a cremar els personatges hi va un pas petit. O potser aconseguirem que acabin parlant tots com els polítics, fent llargues giragonses sense dir res, estenent-se sobre "el repte meravellós que ha suposat aquesta nova aventura discogràfica" i d'altres variacions creatives, i calculant quin efecte pot tenir una frase, fins i tot la que es pugui dir en un to més informal, a Twitter abans de pronunciar-la.

Ara bé, tot i que en el món del periodisme s'hauria de mirar de trobar la manera de compaginar sempre els imperatius financers amb el codi deontològic, l'autocrítica ha de ser per a tothom. És a dir, si una bona entrevista només funciona a Twitter o a Facebook quan té un titular escandalós o directament groc, tothom s'ho hauria de fer mirar. Perquè a vegades parlem de "la gent" com si fos un ens abstracte, un cos aliè a nosaltres.

Però és "la gent" la que fa que, cada dia, molts bons articles passin sense pena ni glòria per les xarxes perquè el seu enunciat no és prou divertit, polèmic o extravagant. És "la gent" la que punxa 'notícies' com ara "El caníbal japonès que triomfa a la televisió" o "Rosalía impacta amb les seves noves celles". I és "la gent", és a dir, tots nosaltres, qui, abans de posar-nos les mans al cap, hauríem de pensar íntimament si, de vegades, no actuem d'una manera massa impressionable i contribuïm a engreixar allò que tant sembla indignar-nos.