Començaré amb un homenatge a Raimon, ara que s’acaba de retirar: “Quan creus que ja s’acaba torna a començar”. Raimon és cantant de lemes: la nit és llarga, qui perd els orígens perd identitat, nosaltres no som d’eixe món..., però gosaria dir que cap no és tan encertat com aquest de l’etern retorn. I actual per definició. Ingenu com sóc, penso massa sovint que hi ha fenòmens, realitats, pensaments, que hem deixat enrere -feliçment deixats, perquè sempre ho penso de fets negatius-, i contínuament em trobo que reneixen ben poc transformats, gairebé intocats. 

Parlo de resistències mentals i socials que haurien d’haver passat fa temps a la història, de masclismes, etnicismes o xenofòbies. O d’homofòbies. Fa ja uns quants anys que el matrimoni homosexual és legal, i aquest només va ser un pas, molt important però no únic, en el reconeixement general de la igualtat de drets per damunt de les tendències sexuals. Superat? Doncs no. Quan creus que ja s’acaba torna a començar, i el bisbe de Solsona, Xavier Novell, 48 anys, publica una carta dominical afirmant que l’homosexualitat està relacionada amb el fet que “en la cultura occidental, la figura del pare està simbòlicament absent, desviada, difuminada”. És a dir, l’homosexualitat com un problema, i com a fruit de la fractura de la família. Per un moment he recordat aquell ministre que va relacionar la preeminència del matrimoni civil amb la violència domèstica.

Deu dies li ha costat al bisbe demanar disculpes, i que pel mig el declaressin persona non grata i haver de ser protegit per la policia de les ires dels ciutadans. I encara, la disculpa tenia recança. Però quan crèiem que ja s’acabava, torna a començar: uns alumnes d’ESO van plantar dimecres un professor d’un institut de Lleida que, pel que sembla, va dir a classe que les relacions entre persones del mateix sexe eren un fet “antinatural, com un coix o un borni, inexplicable”. I el professor era de filosofia, l’assignatura que ensenya a pensar. És esperpèntic haver de continuar sentint, al 2017, aquest concepte de l’ “antinaturalitat”.

El consol en aquests casos és que la majoria ja es nega a acceptar qualsevol bajanada, i, en el cas de l’institut de Lleida, la reacció dels alumnes ens permet tornar a creure en les noves generacions, i confiar que impedeixin tant com puguin aquesta mena de vintage ranci.