Hi ha una lleugera remor que recorre el país que actualment manquen referents intel·lectuals del catalanisme polític. Aquesta sensació és possible que es degui a la comparació -sempre inexacte- d’altres temps on tot estava per fer. Temps on es requeria més enginy, hi havia més empenta, il·lusió i esperança per construir quelcom nou. En definitiva, un context social i polític, de bullici intel·lectual, per dibuixar el país de llibertats que se somiava.
Això fa aflorar amb certa nostàlgia personatges que són referents. Personatges d’una potència intel·lectual extraordinària com és el cas de Josep Pallach.
Joan Safont acaba de publicar Josep Pallach, política i pedagogia. L’esperança truncada del socialisme català (Pòrtic). Una esplèndida i oportuna biografia del polític figuerenc, del que ahir mateix es complien els 105 anys del seu naixement. Un polític, far del socialisme catalanista, que va morir prematurament el gener de 1977 d’un infart, després d’uns mesos intensos de feina, mítings, reunions de partit, viatges, projectes i també neguits.
Safont fa un repàs molt ben documentat i narrat de la vida, la personalitat i les idees de Pallach. Del polític i del pedagog. Des del jove idealista revolucionari dels anys 30 fins a l’home pragmàtic i estadista de la transició. Del catalanista i federalista que aspirava que el socialisme català formés part de la Internacional Socialista com si fos d’un país més.
Si Pallach hagués estat nord-americà, la seva vida ja hauria estat objecte d’una sèrie d’èxit a les plataformes. Jove figuerenc brillant, que creix en un entorn polititzat i que despunta com a articulista a l’Empordà Federal, que fa la revolució, va a l’exili, pateix presó i tortures, es fuga de la presó i torna a l’exili; es guanya la vida (fins a la seva mort) com a professor i pedagog i comença a forjar-se el mite del líder polític esdevenint protagonista de la Transició.
Per la vida de Pallach hi passen altres noms referents del país: l’admirat Serra i Moret, Tarradellas, Pujol, Raventós, Trias Fargas, Barrera, Roca, Suárez, etcètera, amb les corresponents complexitats que els perfils porten intrínseques. Totes aquestes relacions queden molt ben reflectides a l’obra de Safont perquè no sempre és fàcil descriure-les en el marc històric on es produeixen per tal d’entendre-les bé.
Finalment, són múltiples les preguntes inevitables que emergeixen en el subconscient del lector: quina posició hagués adoptat Pallach durant el procés? En quin partit del catalanisme actual s’ubicaria? Si Pallach hagués tingut temps d’estructurar el Reagrupament, què hauria estat de CDC, PSC i ERC?
El lector decidirà i en traurà les hipòtesis de tots els interrogants. Mai ho sabrem. Ara bé, la sensació és que, efectivament, molts dels partits actuals tenen un bocí de Pallach malgrat cap d’ells l’ha reivindicat amb tota la seva potència i convicció.
El 1975, a La Democràcia, per fer què? Pallach concloïa: “Els camins de la democràcia no són planers enlloc. A la península, com que menen a Europa, son especialment costeruts. Son, però, els que millor poden obrir-nos els horitzons de benestar social, de dignitat personal i de fraternitat entre els pobles.”
El pensament de Pallach és plenament vigent i vàlid a la Catalunya d’avui. Torna Pallach.