Aquest diumenge vaig tornar a la Model, 43 anys després d’haver-hi posat els peus per primer i únic cop, com a conseqüència de la detenció de 113 membres de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, també en diumenge, el 28 d’octubre de 1973, el dia que el Barça estrenava un nou jugador, de nom J. Cruyff. No va ser com la primera vegada, emmanillat, brut, cansat de més tres dies i tres nits als calabossos de la comissaria de Via Laietana i amb tot d’incerteses i temences sotjant-me  a l’entorn. Ara era per a participar en l’acte convocat per Òmnium Cultural, amb el nom de “Justícia pel crims del franquisme”, en presència dels mitjans de comunicació i sense cap dubte sobre quan en sortiríem, més enllà de les bromes inevitables. He de confessar que vaig sentir una pluja de sensacions molt diverses, estranyes, difícils de descriure, en traspassar el primer dels diversos controls i accedir al pati.

L’ambient continuava sent decadent, depriment, en una hora que ja fosquejava i, doncs, que afegia negativitat a l’entorn. Però ja no era el mateix que fa tants anys. Enmig del primer pati, una petita però contundent exposició sobre la repressió franquista al nostre país, l’escut de la Generalitat sobre algunes portes i Carles Santos tocant el piano sota el plugim que començava a ensenyorir-se de l’indret. Finalment, ho havia aconseguit, 43 anys després. No vaig poder evitar de somriure, per sota el nas, i vaig recordar com diferents presos, cada dia, fèiem una instància sol·licitant un piano perquè ell pogués tocar mentre érem a la garjola. Vam anar passant control rere control, portes que s’obrien i es tancaven abans de tornar-se a obrir per al pas següent, el pati on estiràvem les cames i respiràvem l’aire del carrer i, al final, el petit teatre amb capacitat per a un centenar d’assistents. Dalt a l’escenari, les deu persones que vam parlar-hi i, entre el públic, autoritats com la presidenta del Parlament, la batllessa de Barcelona i dos consellers de la Generalitat, representants polítics i sindicals, amb absències clamoroses de gent que es reclama d’esquerres, familiars de víctimes de la dictadura i tot de premsa. Discursos clars, valents, contundents, per part de les autoritats i els oradors. L’acte va tancar-se amb Joan Isaac cantant la ja mítica Margalida, en homenatge a Puig i Antich, en uns moments on les emocions afloraven per més que intentéssim contenir-les.

De tot això n’ha fet ja la crònica pertinent Roger Tugas per a NacióDigital i no hi ha res a afegir, doncs, sobre el que allà va ocórrrer. A mi, em van anar passant pel cap tot de records i moments, com en una pel·lícula, desordenadament, a glopades. Em veig a la cel·la, amb en Joan Subirats (Bandera Roja), Marcel Cirera (Partit Socialista Unificat) i jo (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), calant foc a papers de diari per a encabir-los pels tubs metàl·lics de les lliteres i així poder matar les xinxes que compartien habitacle amb nosaltres. Tinc als narius una olor particular, la sensació de brutícia, un menjar infame, una assistència sanitària impresentable, Jordi Carbonell i jo fent classes de català, un sindicalista que ensenyava a jugar a escacs, en Sellarès, el degà del col·legi d’aparelladors Sabartés  i jo netejant uns vàters infectes, l’advocada Magda Oranich, que ja havia sortit de la presó de dones i que ennoblia l’espai de visites amb el seu inoblidable perfum, Solé Barberà amollant-me la frase “els catalans som uns italians frustrats” que em serví de punt d’arrencada per a La passió italiana, el manifest on afirmàvem que “l’Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer”, els clàxons dels cotxes manifestant-se per davant de la presó un capvespre de tardor, la il·lusió sincera per un demà que volíem i esperàvem millor i tantes i tantes coses... Diumenge passat era 20 de novembre de 2016, el dictador feia ja 41 anys que colgava, però una part del franquisme encara continua viva. I sé segur que l’única manera de desempallegar-nos-en és complint els dos punts de l’Assemblea de Catalunya que encara tenim pendents: “l’accés del poble al poder econòmic i polític”, així com “el ple exercici del dret d’autodeterminació”. Aquells que ens sentim hereus d’una lluita i lleials a una causa que ens va dur a la presó tenim feina pendent, la volem fer i la farem. Només així serem lliures i Franco enterrat i ben enterrat, per sempre. Els que vam parlar dissabte a la Model no vam assistir, però, a cap aplec nostàlgic d’excombatents. Els excombatents són aquells que un dia van combatre, però que ja han deixat de fer-ho. I estic segur de no equivocar-me si dic que no és aquest el nostre cas.